Dilluns, 29.- Mai no havia estat la societat més allunyada de la fe i, això no obstant, mai no havia tengut l'individu més necessitat de creure. Sectes i predicadors, salvadors i visionaris han seduït un ampli segment social, emocionalment feble i intel·lectualment fràgil, i, alhora, han engreixat llurs comptes corrents amb les aportacions dels adeptes i fidels descreguts que necessiten, desesperadament, creure, ni que sigui pagant, diluir llur soledat en la soledat comuna, que sovint pot semblar companyia o solitud compartida, sentir-se part d'una comunitat i d'un projecte, allunyar les pors, o, senzillament, tenir a l'abast un clau ardent on aferrar-se enmig del naufragi. Un dels símptomes més evidents d'aquesta dolença, ultra la proliferació de noves esglésies i efímeres religions paganes, que ordeixen envers els crèduls parroquians la litúrgia de l'engany, és la ràpida aparició de xamans, sacerdots, bruixots i endevinadors que en llurs consultoris, telefònics o televisius, llegeixen les senyes del futur mitjançant la bola de cristall, un ull transparent que ultrapassa la realitat visible per abastar la irrealitat desitjable, les cartes, amb els seus missatges simbòlics i arcans, les línies del palmell de la mà, solcs que es dibuixen a la pell i s'endinsen a la carn, els baixos del te o del cafè en el cul d'una tassa o les vísceres tèbies dels animals, i encara mitjançant altres arts ocultes de la predicció, com la nigromància, habilior per interpretar les ombres i els esperits dels difunts.
Hom s'afanya a llegir l'oracle de la carta astral o l'horòscop per si els presagis li auguren la sort de la fortuna en el joc o la dissort d'un esclat que migpartirà l'espinada. Tothom vol saber l'esdevenidor, car la incertesa engendra desassossec i paüra. Tothom vol seguretat i garanties, emotives i físiques, com si amb la vida donessin un certificat de salvaguarda, una assegurança que cobrís l'atzar i tots els seus accidents. Tothom pregunta, encuriosit, sobre salut, feina, diners i amor, en aquest o en un altre ordre, segons les preocupacions o les preferències. dhuc alguns consulten allò que ja saben, amb una total predisposició per ésser enganyats. Perquè necessiten escoltar allò que volen sentir, creure en algú, ja sigui un ésser sobrenatural, un Déu o el seu intermediari a la terra, creure en qualsevol cosa excepte en la seva pròpia capacitat per adaptar-se i sobreviure. Alguns d'aquests nigromants, a més d'obtenir el coneixement dels esdeveniments futurs, culminen el frau atribuint-se el do de sanar, amb la imposició de les mans, la invocació de sants a través d'oracions o l'administració de beuratges i bullidures de secreta composició. I és que la ignorància i la desesperació també necessiten una unça d'esperança.
Dimecres, 31.- I just aquell dia, en el llindar d'un nou calendari, decidí lliurar-se a la beguda. No pas d'altra manera obtindria el coratge per creuar aquell domini cronològic convertit en batzerar de xifres i quadrícules. El suc, usat com a liniment de l'ànima, alleugeriria el dolor, l'encoratjaria vers aquell llunyà horitzó que es perfilava en el darrer dia de l'últim full, després d'una travessia a la deriva: un any pot ser més extens i perillós que un oceà. Assegut a la taula, parada de festa, arrenglerà al seu davant els grans de raïm. Mai no havia entès per què havia d'engolir-los, sovint ennuegant-se, amb les campanades de les dotze. Sempre li semblà un cerimonial de celebració de l'estupidesa i, això no obstant, no podia defugir interpretar el seu paper de figurant. Al final de la teringa de baies verdoses, que feien carrerany sobre les estovalles d'hule blanc, hi col·locà una copa de vi plena de vi. Un vi negre espès i olorós. I ell, que havia fet la meitat de l'itinerari sol i sobri, vull dir fadrí i abstemi, s'encaminava, resolut, vers aquell precipici de salvació. Apujà el volum del televisor, des d'on uns presentadors dirigien el ritual, agafà el primer gra, esperà uns segons i amb el primer toc començà la cursa per enviar-se la fila de fruita. El rellotge acabà de sonar i de la pantalla li arribà un murmuri de celebració i alegria. A fora, al carrer, es sentien els trons dels coets. Ell mateix, altres anys, s'afegia a la festa de la plaça i es donava el condol amb els altres veïnats i conciutadans. Enguany, palplantat en el menjador, amb la boca plena de pells i pinyols, agafà la copa de vi plena d'un vi espès i olorós, i celebrà l'avarament d'aquell cos a la rutina d'un nou calendari.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.