Missatges de Nadal

Ningú amb dos dits de seny pot somiar que de les urnes del pròxim març sorgeixi un govern dePSOE amb majoria absoluta. Si l'alternança arriba a la Moncloa serà gràcies a un pacte entre les forces d'esquerra, soles o amb el suport dels nacionalistes. Però, ai si, per una d'aquelles coses que ara semblen impossibles, l'esquerra es presentàs en coalició. Les persones de bé d'aquest país parlarien de frontisme, apel·larien a la memòria dels fantasmes de la Guerra Civi(a una memòria parcial, és clar, que de fer memòria més enllà dels clixés de convents cremats i xeques, ni parlar-ne) i, amb una paraula, tocarien a sometent alçant el crit al cel. En pura teoria electoral, d'intentar fer malbé l'adversari, no hi hauria res a dir si no fos perquè ells, els que criminalitzen unions i pactes, fa temps que s'uniren pactant el mínim que els confortàs a tots, des de democratacristians fins a feixistes, passant per liberals, tardofranquistes, monàrquics, carlistes o neofalangistes. Són la gran coalició de dretes, però, com bé han après, el més important és no dir les coses pel seu nom. Sobre aquest comentari que ja vaig fer ahir (em revé com la xulla del verro), un amic m'envia pel mòbil un missatge de «No només diuen una cosa i fan una altra, també llancen esquers per a despistar. Recorda com utilitzen el patriotisme i la unió d'Espanya». I ara no sé si l'atac a una coalició d'esquerres seria agitació dels fantasmes col·lectius o esquer-trampa. Però seria gros, podeu estar-ne segurs.

Gràcies a un altre missatge al mòbil, que deia «La invasiones bárbaras (Chaplin): imprescindible», vaig anar a veure una d'aquestes pel·lícules que dignifiquen la cartellera nadalenca. Podria recomanar-la si no fos perquè no recoman la sala 5 dels Chaplin si no és en cas d'extrema necessitat. Voltros mateixos: si la incomoditat de la sala no vos impedeix veure una història forta, amb rialles i patiments barreja de sentiments i amb una elevada (potser edulcorada) dosi de tendresa, anau-hi, s'ho paga. Una altra pel·lícula especial, rodada al Tibet a un ritme tibetà, és l'alemanya Samsara. Si el paisatge i el paisanatge d'aquell indret o la crisi vocacional d'un monjo no vos empeny a la sala (a mi em pareixia suficient), uns pocs minuts -que encara es fan més breus- amb un dels «polvos» més especials i ben rodats que s'han vist, justificaria, per si sols, el preu de l'entrada. Això, si encara no heu vist la catalana En la ciudad, que retrata moltes de les parelles que vos envolten, o l'alemanya Good bye Lenin, irònica i rica reflexió sobre el model de vida que caigué amb el mur en la República Democràtica. Si no vos avorreix la reiteració, Woody Allen es reitera a Todo lo demás. Osama -ambientada en l'Afganistan dels talibans inventats pels saudites i els ianquis- és una història capaç de regirar-vos. Ara, si triau El senyor dels anells, entreteniu-vos a la recerca de negres i orientals. Sembla que els cineastes blanquets se'ls oblidaren.