Una de les coses que, sens dubte, podem agrair als centres culturals que, des de fa unes dues dècades, tenim a la nostra disposició a Palma és l'oportunitat de veure, amb certa freqüència, exposicions de fotografia que, abans, no estaven al nostre abast. I aquesta, avui en dia, reclama -no cal dir-ho- un paper molt significatiu dins el conjunt de les belles arts. Entre altres motius per mantenir -molt més que les altres arts plàstiques- una estreta relació amb la realitat. Perquè, evidentment, sovint la fotografia també és reportatge. Juntament amb el cinema, segurament és l'art que, mitjançant el llenguatge de les imatges, ens aporta un testimoni més directe de la realitat que ens envolta.
En efecte, la fotografia no es pot permetre certs romanços. Segurament deu ser una de les arts que es pot permetre menys llibertats amb el llenguatge que maneja. L'art per l'art és difícil de practicar fent fotografia. Certes filigranes lingüístiques, certes abstraccions, certes fugides d'estudi, certs jocs mentals, certs experiments eventualment possibles en les altres arts, no ho són en la fotografia. De fet, una certa humilitat en les intencions o en els designis li són ben pròpies. Però el que, des de certes posicions suposadament molt avançades, pot esser vist o considerat com una penosa limitació, resulta que és una riquesa. En definitiva, a través de la fotografia, ens continua arribant un doll de realitat que és prou d'agrair. I quedi clar que aquesta funcionalitat innegable no comporta cap especial obstacle per a la seva producció i aportació de bellesa.
Fins al 22 de febrer, podem veure al Gran Hotel -d'alguna manera, sempre serà aquest el seu nom-, tan bellament restaurat per la Fundació «la Caixa», una ben interessant exposició d'obra en blanc i negre d'Ellen Auerbach, nada el 1906 en el si d'una família jueva establerta a Karlsruhe -i que encara viu-, amb el títol de La Mirada Intuïtiva i obra de l'Akademie der Künste de Berlín. L'exposició també exhibeix, com a material complementari, quatre films curts de pocs minuts de l'artista (entre ells un d'un minut de Bertolt Brecht però, naturalment, sense so, ja que totes aquestes provatures són de cine mut) i un interessant documental de Juan Mandelbaum, realitzat el 1995, dedicat a Ellen Auerbach i a la seva gran amiga i col·laboradora inicial, Grete Stern.
Un primer espai de l'exposició està dedicat a l'obra produïda en l'estudi ringl+pit, muntat a Berlín l'any 1929 per ambdues fotògrafes, segurament la que ha obtingut un major reconeixement, malgrat la curta vida del mateix, ja que el 1933, amb la pujada de Hitler al poder, ambdues varen haver d'emigrar, una a Palestina i l'altra a Londres. D'aquest primer i potser més reeixit període, destaquen un retrat de Pit amb ve (1931), és a dir un retrat de Grete Stern, amb una mirada molt sensual; un Guant (1929), un guant llarg de pell mig girat, que a primera vista sembla una mena de barret; una Dama elegant (1930), en un format vertical molt allargat, vista d'esquena mig asseguda, amb un vestit de nit blanc i un sol braç a la vista, penjant a un costat, amb un guant negre molt llarg que li arriba més amunt del colze (és una atractiva imatge que cal veure, que no és gens fàcil de descriure) i dues fotografies publicitàries: Komo (1932), que va esser premiada a un certamen internacional de Brussel·les (i on es combina la fotografia amb el grafisme) i Caps i guants (1930). Tota aquesta obra està realitzada conjuntament per Ellen Auerbach i Grete Stern, la qual, gràcies a una petita herència, va finançar l'estudi ringl+pit que, tants d'anys després, ha adquirit una indubtable notorietat.
De la breu estada d'Ellen Auerbach a Palestina, cal esmentar Noi àrab a Jaffa (1934) i dos detalls d'arquitectura exterior que figuren al catàleg amb els números 22 i 27.
Hi ha també una foto molt londinenca d'una central elèctrica amb quatre grans xemeneies, que s'alcen entre la boira i a la vora del Tàmesi, que apareix com a titulada simplement Londres (1935), i una altra, amb el títol de Suburbi (1935), amb dos petits grups familiars a les escales de l'entrada dels seus domicilis.
De l'època subseqüent, instal·lada ja als Estats Units, criden l'atenció -sempre en blanc i negre- unes fotos d'una casa abandonada, en la Gott's Island, a l'estat de Maine, al nord de Nova Anglaterra, de 1947, la que es titula Cuina de la família Porter (1939) i Big Sur, el bany de sofre, un nu de dona a la gatzoneta, amb una tovallola convertida en turbant, davant la banyera d'un balneari molt modest que s'està omplint. Dels seus nombrosos viatges arreu del món, es poden veure quatre fotografies en color d'imatges religioses i interiors d'esglésies de Mèxic (1955/1956) i, fins i tot, algunes fotos, en blanc i negre, de Deià, preses el 1959. Tot plegat, una exposició que, certament, val la pena veure-la i agrair el seu muntatge a la Fundació «la Caixa».
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.