Un altre títol important de les Edicions Documenta Balear, recent publicat, m'obliga a seguir parlant de les deplorables fallides institucionals i de la contraproduent manca d'autocrítica habitual per part de les institucions. Es tracta de Diccionaris, normativa i llengua estàndard (2003), de Francesc Esteve, del Servei de Normalització Lingüística de la Universitat de València, Josep Ferrer, cap dels Serveis Lingüístics del Parlament de Catalunya, Lluís Marquet, de la Comissió Lexicogràfica del Col·legi d'Enginyers Industrials de Catalunya i Juli Moll, de l'Institut Cartogràfic de Catalunya. Per acabar de donar una idea del calibre de la seva contribució professional, no estarà de més afegir que Josep Ferrer va esser secretari de redacció de la Gran enciclopèdia catalana, de 1965 a 1972, i editor deDiccionari manual de la llengua catalana de Pompeu Fabra (1983), així com també que Lluís Marquet és l'autor de les obres següents: Diccionari d'electrònica (1971), Vocabulari de luminotècnia (1978), Novetat i llenguatge (3 volums, 1978-1985), El llenguatge científic i tècnic (1995) i Fabra abans de Fabra (2002).

Diccionaris, normativa i llengua estàndard recull una molt detallada anàlisi crítica de la munió de desencerts, inexactituds i errors i, en definitiva, de la manca de rigor lexicogràfic deDiccionari de la llengua catalana (1995) de l'Institut d'Estudis Catalans que, amb el títol «El Diccionari de l'Institut. Una aproximació sistemàtica», fou publicat en el núm. 60 de la revista Els Marges (abril 1998). També «De diccionaris i autoritats. Resposta a Aina Moll», aparegut en la Revista de Catalunya (núm. 159-162, febrer-maig del 2001), una rèplica al treball d'Aina Moll «El Diccionari de l'Institut. Aproximació a una altra aproximació», aparegut igualment a la Revista de Catalunya (núm. 143-146, setembre-desembre 1999) i, finalment, com a apèndix, la sol·licitud de revisió i reformulació de criteris adreçada, el mes de desembre de 1994, al President de l'Institut d'Estudis Catalans i al President i Membres de la Secció Filològica per un total de 84 especialistes, entre els quals es troben els quatre autors, a més de tres índexs (temàtic, onomàstic i de formes).

Naturalment, no puc pretendre fer cap exposició una mica detallada de tant de material però sí cridar l'atenció sobre l'estat de coses que reflecteix i fer-ne alguns comentaris generals. El primer fet que cal destacar -causa primordial de tantes llenegades i de tanta polèmica- és la urgència o la gran pressa amb què es va fer l'esmentat Diccionari de la llengua catalana, de l'Institut d'Estudis Catalans. En efecte, sembla que per exigència de la Generalitat, la Secció Filològica va comptar sols amb tres anys per a la seva elaboració, ja que la seva comanda es va produir la tardor de 1992. La tesi dels autors és que, feta la feina de manera tan atropellada, l'Institut «no ha estat capaç d'actualitzar el Diccionari Fabra més enllà del que ja ho havia fet el Diccionari de la Gran Enciclopèdia Catalana». «A banda que no han aprofitat sinó molt parcialment i d'una manera erràtica i bon punt aleatòria la ingent massa de materials que li fornien obres magnes com eDiccionari català-valencià-balear, d'Alcover i Moll, i eDiccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, de Joan Coromines».

En segon lloc, crec que, independentment de la major o menor gravetat de les mancances, incoherències i errades que la feinada d'Esteve, Ferrer, Marquet i Moll han detectat i exposat amb tant de detall, sembla que resulta prou clar que l'obra realitzada no ha assolit certament el nivell que el públic tenia dret a esperar. Podríem dir que, si per una banda és perfectament argüible que l'Institut s'ha torbat massa a realitzar aquesta obra -amb la realització de la qual es trobava compromès des del mateix moment de la seva constitució-, al final, amb massa presses, s'ha acabat traient al públic un diccionari que està per davall del que cabia esperar. Per altra banda, si aquestes presses de darrera hora han estat el motiu principal de les mancances de rigor lexicogràfic detectades, aquesta circumstància -no del tot ben explicada-, òbviament, «no pot de cap manera justificar-les».

En tercer lloc, crec que també -tal vegada sobretot- hem de deplorar la manca de reacció de la Secció Filològica, i de l'Institut com a tal, davant totes les crítiques i queixes formulades. De fet, aquesta sigui possiblement la circumstància més penible d'aquesta història. L'autèntica autoritat no s'obté mai per reial decret. Tancar-se en banda davant les crítiques justificades no fa cap bé a cap causa ni a ningú, començant per la pròpia institució tan directament afectada.

Tanmateix, servidor no pot acabar de creure plenament en una funció normalitzadora o normativitzadora que sembla concebuda com un treball d'enginyeria projectiva. A despit del retard normativitzador que, per circumstàncies històriques, ha hagut de patir la nostra llengua, em deman i deman als senyors Esteve, Ferrer, Marquet i Moll -i, en definitiva, a tot l'estament filològic- fins a quin punt realment és eficaç que cap diccionari pretengui anar per davant del corpus general dels textos escrits i orals d'una llengua, sense dedicar cap especial atenció al corpus literari i periodístic, per exemple. Amb altres paraules, la pretensió de preveure -com aquell qui diu- poc menys que la totalitat de les necessitats lèxiques dels parlants i suggerir, amb un treball de laboratori, les solucions més convenients o més coherents amb una determinada concepció de la llengua -amb tot el que aquesta pugui tenir d'apriorística- em sembla un enfocament prou parcial i, sobretot, voler passar l'arada davant el bou. Personalment, em sembla molt més assenyat i eficaç centrar la tasca lexicogràfica en la recollida dels materials, quants més millor, malgrat no pugui ser mai exhaustiva. Tal com s'ha fet o com va fer-se -la percepció de la distància en el temps sempre és relativa- en eDiccionari català-valencià-balear, d'Alcover i Moll, i en eDiccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, de Joan Coromines.