Eterrorisme exerceix una curiosa multiplicació de l'argumentari que s'encomana arreu. No només els qui l'utilitzen com a forma de manifestar-se o d'aconseguir els seus objectius troben centenars d'excuses per a matar indiscriminadament en nom de les més variades i indiscutides veritats. També els qui, des de la legalitat institucional, el combaten, s'amaguen darrera les infinites possibilitats que atorga lluitar contra una activitat tan execrable per aconseguir altres objectius no reconeguts ni tan acceptats socialment. No cal recordar com la indemostrada relació amb el terrorisme serví per envair l'Iraq o com, dia rere dia, la pretesa simbiosi entre nacionalisme perifèric i terrorisme aglutina el mínim comú denominador de l'espanyolitat. Però d'això ja n'hem parlat i en parlarem. El que avui m'ha provocat un calfred que encara em té corprès i no sé si em fa més por que ràbia ha estat llegir la proposta del senyor Alan Dershowitz, reconegut professor de Dret de la Universitat de Harvard i gurú dels neocons, recollida a La Vanguardia. Dóna per feta la pràctica de la tortura, així com la seva utilitat a l'hora d'interrogar detinguts que puguin aportar informacions susceptibles de malbaratar noves accions terroristes. Com a recte home de lleis el repugna qualsevol acció que l'Estat faci fora del sistema legal. Per tant, proposa sistematitzar la tortura legalment. En el seu llibre Why terrorism works? proposa que els jutges emetin una «ordre de tortura». Llavonses, assabentat el detingut, podria optar per tenir immunitat si subministrava, a les bones, la informació demandada o ser sotmès a tortures físiques destinades a provocar-li un «dolor atroç sense causar mals duradors». Un home exquisit com ell no oblida afirmar que el jutge hi seria present en tot moment. La qual cosa és una garantia de complicitat dels poders de l'Estat en aquesta barbaritat. En el fons, quan afirma «no dic que s'hagi d'emprar la tortura, sinó que, atès que serà usada, és millor que això sigui vigilat» entens a la perfecció la doctrina neocon que ens envaeix: la realitat és la que és, millor anar en el seu sentit. Hi ha tortura (sembla que un general -iraquià, evidentment- morí la setmana passada en un interrogatori a Bagdad), idò es protocol·litza. Hi ha molts de cotxes a Mallorca, es fan carreteres més grosses. Hi ha frau fiscal, es manté el descontrol sobre els productes on s'inverteix el diner negre i així no cal preocupar-se perquè tornen a entrar en el circuit. Ètica, moral, ideologia per a deixar un món millor del que trobaren, per a què? Fot qui fot i boiano l'últim que aprofiti la barra lliure.

Fa uns anys vaig arribar a la conclusió que, de totes les maneres que té la Hisenda espanyola de treure'm doblers, deixar de comprar loteria era l'única oportunitat de fotre'ls sense possibilitat que em fotessen. Quan ahir vaig saber que un partit, que s'ompl la boca de reivindicar doblers que van a Madrid i no tornen, es felicitava d'haver venut butlletes que han tret el reintegrament, encara vaig estar més content de no haver comprat ni un cèntim d'aquesta argúcia recaptadora. La senyora Munar no pensa igual, i el senyor Flaquer, per distints motius o no, tampoc.