Alguna cosa hauria de fer la gent per evitar que arreli i es fixi d'una determinada manera la memòria dels fets. Som, tots plegats, temeràriament dòcils en l'acceptació de la versió oficial del que sigui, i ens preocupam cada dia menys de contrastar-la amb la nostra pròpia opinió -en el cas que ens hàgim esforçat a informar-nos adequadament per fer-nos una opinió pròpia de les coses que ens passen. Aquesta voluntat no és producte del temps, de la conjuntura, de les circumstàncies, etc., sinó de persones concretes que defensen interessos concrets servint-se d'unes determinades ideologies. És immensa la capacitat dels poders per esterilitzar amb un eslògan el lloc on hauríem d'indagar el perquè de tot plegat. Ara, per exemple, mitja humanitat espanyola acabarà creient que baixen els impostos i milloren els serveis públics; que tractar amb la gent d'Esquerra Republicana és anticonstitucional i mereix resposta militar; que els nacionalismes tenen inevitablement llevadura nazi: una simplificació bèstia de la realitat més complexa es pot imposar com a dogma generador d'adhesions cegues, d'estats emocionals, de barbàrie humana -en qualsevol cas, d'error, més perdurable que qualsevol desviació voluntària de la capacitat de raciocini. Un dels errors que ja està quasi definitivament fixat, en el nostre corral autonòmic, presenta la impossibilitat de refer el Pacte de Progrés com a conseqüència d'un fracàs atribuïble als enfrontaments entre els partits integrants del dit pacte. Semblava que aquesta història havia caigut en desús, després de la traca postelectoral, però ara, arran de la formació del nou govern de Catalunya, ha tornat a ser mencionada com a referent i com a garantia de fracàs. I la veritat és que, per més que les diferències i els desencontres avortaren iniciatives i no permeteren una forta cohesió en el si del govern de progrés, les guerres intestines no arribaren, ni de molt, a escorxar ningú, ni s'acostaren a l'apocalipsi que els populars profetitzaven, en la seva legítima -més o menys- estratègia desestibilitzadora. A manca d'una autocrítica cada dia ja més improbable -la marxa de Francesc Antich al Parlament espanyol l'acabarà de fer impossible-, un inventari de raons per al «fracàs» òbviament inclouria uns enfrontaments discretament manifestats, però pretendre explicar el que ha passat en base a aquests enfrontaments és voler reduir a un eslògan, a una etiqueta, uns fets propulsats, com tot, amb la grandesa i amb la misèria de les persones. És llastimós que, després dels exabruptes postelectorals dels partits del Pacte, no s'hagi fet una autocrítica serena, tràmit indefugible per començar a restaurar una credibilitat seriosament esquinçada; i per fer front a aquesta miserable simplificació amb què, a manera d'epitafi sarcàstic, es vol enterrar en l'oblit una etapa en què va semblar que no és per la força del destí que tornam a estar així com estam.