En molts pocs anys, Espanya ha passat de no tenir pràcticament política internacional a no donar a l'abast. El canvi de la situació ha estat de vertigen. Espanya era amiga dels àrabs, i ara és aliada del país més odiat per tot l'Islam. Espanya crea problemes a Europa, Aznar arregla el món -llevat del que espenya- i la ministra d'Afers Estrangers ha esdevengut una veu autoritzada, encara que les paraules se li entrequalquin, en l'escena internacional. L'opinió de la ministra és un bon indicatiu del que pot passar. (Servidor tenc un amic empresari que de vegades em consulta llunyanament alguna cosa: estic convençut que li som d'alguna utilitat, perquè sempre fa el contrati del que li suggeresc i sempre l'endevina). Quan la ministra diu blanc, jugau fort a negre. Recordàvem no fa molt la seva visita a Damasc, que tenia com a objectiu tranquil·litzar el govern sirià, i com, ni quinze dies més tard, el xèrif Bush amenaçava aquell país -amenaces que en un primer termini ja s'han materialitzat. Recordau que quan tots sabíem que Bush enviaria les seves tropes a matar gent a l'Iraq, l'única veu que volia invalidar la impressió general era la de la ministra Ana Palacio. Bé, tot això es podria evitar si ella recuperàs el sentit de les proporcions, cosa difícil estant en el govern d'Aznar. Recuperar el sentit de les proporcions vol dir tenir consciència que la teva opinió, en tant que ministra, del que pugui passar a partir de la captura de Saddam Hussein, té un interès molt i molt dubtós. Però, com si aquesta opinió tengués un gran pes en la comunitat internacional, és formulada, de manera aturullada en les formes, però clara en el contengut: ara, diu Ana Palacio referint-se al futur immediat de Saddam Hussein, «la humanitat ha de demostrar la seva ètica» -mira tu-, per a la qual cosa exigeix que es jutgi Hussein «amb plenes garanties», perquè tothom sàpiga «què ha passat». No ens tranquil·litza que la persona que volia tranquil·litzar-nos respecte de la guerra i que volia tranquil·litzar el govern sirià ara pretengui tranquil·litzar-nos respecte de la demostració d'ètica, de les garanties processals i del coneixement de les coses que han passat. Aquest neguit incipient no fa més que desbordar-se quan llegim que Bush promet un judici «just», amb «escrutini internacional» i molta «implicació iraquiana». Si la justícia de Bush és la de Guantánamo, si l'escrutini internacional es decideix amb els criteris seguits per fer la guerra, la postgerra i la reconstrucció, i si Bush decideix qui encarnarà la implicació iraquiana, podem assistir a l'espectacle de la redefinició del concepte d'ètica, amb la qual cosa, mirau per on, Ana Palacio l'hauria encertada.