L'actual reina de la Gran Bretanya va fer saber en certa ocasió que recomanava a la família reial, i practicava ella mateixa, el control estricte de les emocions. Raonava, al cap i a la fi, que els membres de la reialesa no es podien permetre febleses semblants a les de mostrar en públic els patiments, els afectes, les alegries o les contrarietats. Qui ho fes, és a dir, qui expressàs emocions, es col·locava dins un espai massa vulgar, massa assequible, massa vulnerable.
La monarquia britànica -ves quina referència per ser citada aquí!- prenia així partit decidit a favor d'un sol dels components del binomi racionalitat/emotivitat, d'incompatibilitat, avui, reconegudament insostenible. Els aspectes emocionals de l'ésser humà, en efecte, ja se sap a hores d'ara que no són elements de segon ordre, propis de personalitats immadures, mereixedors, per això mateix, de ser decantats en benefici de la preponderància exclusiva de la raó. Raó i emoció es complementen, estan profundament interrelacionades i totes dues facultats són necessàries per a un desenvolupament -com ho diríem?- íntegre de la persona.
Emperò Josep-Lluís Carod-Rovira (Cambrils, 1952), el filòleg líder d'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), el partit independentista que no parla només d'independència i de llibertats col·lectives, sinó també, a més a més, d'allò que afecta de prop el benestar i la vida quotidiana dels ciutadans, no habita el palau de Buckingham ni té com a objectiu vital ocupar-ne cap, de palau. Recolzat, Carod, sobre una sòlida preparació intel·lectual gairebé erudita i un ampli coneixement del país, viu a peu de carrer, amb normalitat extrema, a l'abast de tothom, confortablement instal·lat en el territori de la llibertat de criteri i de la coherència personal i ideològica. Brillant, variat i planer articulista (diari Avui, cada dimecres sense fallar-ne mai des de fa una llarga partida d'anys), gastrònom, casteller i col·leccionista de curiositats, poliglot, estudiós i escriptor d'assaigs de temàtica política, pensa i sap explicar de forma entenedora el seu discurs ideològic -la racionalitat, doncs-, però també té, i convé apressar-se a dir-ho, emocions -l'emotivitat, l'altra estructura!- i les exterioritza en públic, si s'esdevé, talment les sent, sense entrebancs. Qui li podria desconèixer el dret a fer-ho?
D'emocions va anar el discurs de Carod la nit de les eleccions al Parlament de Catalunya del passat 16 de novembre, que fou d'aquells que alcen l'ànim dels més descreguts i defineixen, amb traços segurs, la persona. La Catalunya Gran -com l'anomenava Prat de la Riba- hi fou present; hi fou present un clam d'independència que s'havia de sentir a Madrid; hi fou present un record per a son pare, a la memòria del qual va dedicar l'èxit electoral, i hi fou present un agraïment especial a la seva esposa, Teresa Comas, la companya constant de totes les lluites, les il·lusions i els projectes.
Carod-Rovira no està mancat tampoc de sentit de l'humor, ni d'ironia, ni de la capacitat de distanciar-se de les misèries morals i de les roïndats dels qui no el volen bé. De tot n'haurà de menester a mans plenes. Ha comès el gran pecat d'obtenir uns resultats electorals magnífics que converteixen el seu partit en la tercera força política del Principat i en l'àrbitre dels pactes pendents, a hores d'ara, d'enllestir. I ho ha fet parlant clar i llampant de les idees que defensa, sense amagar-les ni un bri. Ha bastat, doncs, que una bona part de l'electorat donàs suport a una opció que es proclama independentista perquè tota la caverna mediàtica -incloent-hi aquí els assalariats, els vicaris, els meritoris i els que estan en situació expectant-, que es titula demòcrata i no nacionalista, vulgui escanyar Carod amb insults, menyspreus i desqualificacions de vol ras. Tanmateix, i Carod bé que ho sap, les agressions més ferotges estan encara per arribar: està decidit a fer que siguin políticament viables els compromisos que ha contret, cosa que, per devers l'altiplà, provocarà reaccions gens favorables presidides, això sempre, per les males arts i el dogmatisme. Emocions, doncs? Totes, en els temps a venir. PS: Una mostra d'amor i de sensibilitat i, alhora, una prova del domini d'una prosa de bellesa poc comuna la proporcionà l'article que escrigué Carod-Rovira amb motiu del traspàs de son pare: Morir als 86 anys, després d'una vida intensa i plena d'afecte, pot arribar a ser una bella mort [...] morir a punta de dia, quan el sol amb prou feines sí comença a insinuar l'esclat d'una lluminositat que apareixerà més tard, i fer-ho, a més, caminant com cada dia, davant la mar de Cambrils, la teva mar, la mar que estimes, la mar de sempre, acompanyat de l'aigua en calma i la netedat de les hores que comencen, això ja és una mort de privilegi.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.