Les paraules d'ahir del rei Joan Carles, quan afirmà que «la Constitució és un marc flexible, obra de tots i per a tots i que ningú no se la pot arrogar com a pròpia» suposen una clara advertència als qui pretenen convertir la Carta Magna en un monòlit al servei dels seus interessos partidistes. Una societat democràtica té el dret inalienable de debatre la reforma de la seva Carta Magna. I qui intenti impedir el diàleg i la confrontació d'idees i projectes és un reaccionari. Això és el que no ha entès José María Aznar. La seva incapacitat per comprendre el fet plurinacional de l'Estat espanyol s'ha convertit, al capdavall, en una perillosa dèria que ha permès als nacionalistes bascs i catalans gaudir de majoria absoluta en els seus respectius Parlaments. Les tesis d'Aznar generen rebuig dins les nacionalitats històriques. Obren ferides que els pares de la Constitució intentaren tancar el 1978. Cap aquí sembla que apunten les paraules del rei Joan Carles, que ahir, en el 25è aniversari de la Carta Magna, recordà l'esperit de consens.
Però quin consens és possible amb Aznar? A Euskadi fa dos anys va fer l'impossible per treure el PNB del poder a les eleccions autonòmiques, i fracassà clamorosament. Després impulsà la il·legalització del nacionalisme radical basc. Ara vol evitar que el pla Ibarretxe es debateixi a la Cambra basca. També vol reformar el Codi Penal per tancar a la presó el lehendakari si convoca el referèndum. A Catalunya mou i remou -tot i que el seu partit ha fet el ridícul- per evitar que es formi un Govern nacionalista. Són aquestes tàctiques pròpies d'un constitucionalista? El rei Joan Carles fou ahir elogiat pels nacionalistes bascs i catalans. Convendria que Aznar analitzàs aquest gest en tota la dimensió i la importància que té.
