La tramuntana que ens bufa aquests dies m'arrecera a casa, gairebé reclòs. Aquest vent és una condició de la vida menorquina que, empesos a haver d'encarar l'hivern, no puc fer altrament que dedicar-li una petita meditació.
La tramuntana, quan bufa sobre nosaltres, els menorquins, produeix múltiples i enfollits efectes. De fet, alguns estudis sobre les meteopaties creuen que, en efecte, la tramuntana és el vent de la follia -de les demències i els suïcidis. En esbombar-se, hi deixa, ací i allà, rastres palesos, generalment de sotmetiment. A vegades, també de derrota. Com resulta ben lògic, una de les conseqüència visibles dels bramuls de nord -entre una miríada- es donen sobre l'aigua de mar. M'hi referiré, avui, en particular. Ben segur que us hi haureu fixat, en un moment o altre. La tramuntana, així que envesteix contra el medi marí, provoca uns tipus de mar ben característics. El primer, el mar de vent. I el segon, no menys espectacular i formidable, és el mar vell. O la mar vella, per dir-ho en el gènere femení habitual encunyat per la gent marinera més colrada. La mar de vent és la que es provoca quan l'agent atmosfèric es troba en fase viva, en plena potència de bufar i de sacsejar-ho tot. L'altra, la mar vella, és la mar de la ressaca de gran volum, la que es perllonga, visiblement, damunt la massa marina encara després d'haver mancat el vent, a vegades dos i tres dies seguits. Exactament és com un fenomen, no poc espectacular i molt esbombat, d'un mar encara en agitació tremenda de l'aigua. No provoca onatges en serra tallants i ràpids, horripilants, com és habitual a la fase viva de la tramuntana. Però, tanmateix, produeix un gegantí moviment de massa marina enorme, pesant, que manté el temporal en estat visible, aguantant tots els perills de la navegació. Amb el vent parat, o gairebé parat, la mar conserva activa la maregassa batent les costes. Com que la tramuntana agita el mar amb una violència esfereïdora, i com que l'impacte de l'aigua contra els murs litorals resulta ser tan brutal, el vent, en el seu pas per damunt el mar, se salinitza amb una densitat saturada. De manera que tenim que la tramuntana és un vent salat. Prodigiosa qualitat! De fet, és l'únic vent dels meus topants menorquins que té un gust perceptible. Vull dir que presenta entitat gustativa concreta al paladar. La curiositat no deixa de ser, enmig de la violència general que el domina, una circumstància inaudita, simpàtica, sobretot si consideram l'anomenada gairebé llegendària que té de vent d'acció desinfectant de l'atmosfera fins brunyir-la. La tramuntana, idò, és un vent amb sabor, cosa que hom no pot afirmar-ho de qualsevol altre vent: més tost de cap. La peculiaritat hi és molt privativa. Fins i tot, gosaria a dir que la condició de vent amb sabor salí és bon i bé exclusiva de la tramuntana de Menorca, perquè el nord que ens embat a nosaltres arriba després d'un viatge sobre el mar, des de la boca del golf de Lleó i fins als nostres topants. A l'Empordà, en canvi, no crec que passi el mateix. La germania eòlica de la comarca catalana i l'illa de Menorca pot compartir una mateixa factura de vent, una mateixa corporeïtat, és cert, però l'ànima interior difereixen. Allí, a l'alta Catalunya, la tramuntana és, en efecte, també un vent irascible, de follia evident, però com que el seu recorregut previ es fa per la vall del Roïna -per tant, hi fa un trànsit fluvial-, i, en tot cas, experimenta una progressió sempre continental, o sigui damunt terra ferma, la tramuntana resultant és, per mi, més insípida, d'una sequedat gustativa remarcada -asèptica-, llevat que pugui amarar-se, a tot estirar, dels sabors minerals pirinencs. I així i tot, l'ambient de l'alta muntanya pot impregnar la tramuntana d'un rastre vague de botànica conífera, però mai no donarà el gust de sal marina que adquireix damunt Menorca, i que tenyeix el paisatge amb uns tons com de gebre sec.
Fet i fet, per a un menorquí mínimament interessat en la plàstica ambiental que ens acull -a vegades que ens expulsa inhòspita de la llar-, tenir un vent amb sabor de mar és una cosa important, magnífica, única. O almanco, a mi, així m'ho fa sentir.
