De les eleccions al Parlament de Catalunya celebrades el passat diumenge, n'hem tret diverses conclusions que ja sabíem-intuïem, però que fins que no són refrendades per les urnes no es poden donar per segures. I si no, que ens ho demanin als de per aquí...
Dels resultats electorals del 16-N es pot extreure, en primer lloc, la conclusió gens agosarada que la societat del Principat de Catalunya és una societat molt plural i diversa. Molt més, sens dubte, que l'espanyola. Fins a cinc grans opcions polítiques han tingut suficient força com per entrar al Parlament, per bé que, si filam més prim, veurem com són moltes més les organitzacions polítiques que han accedit al Parlament: Convergència Democràtica de Catalunya, Unió Democràtica de Catalunya, Partit dels Socialistes de Catalunya, Ciutadans pel Canvi, Esquerra Republicana de Catalunya, Catalunya 2003, Iniciativa per Catalunya, Esquerra Unida i Alternativa i el Partit Popular. Tota una gamma de matisos polítics que, per molt que el Pensament nic promogut pel PP ho consideri un desgavell (=«barullo»), és, per damunt de tot i des d'un punt de vista democràtic, una important riquesa.
Una altra de les conclusions que es poden treure dels resultats electorals i d'aquest pluralisme del que suara parlàvem, és que al Principat de Catalunya hi ha una sèrie de resorts que permeten, que fan possible, aquesta diversitat. En destacaríem dos. Major llibertat informativa que en d'altres comunitats i una renovada força de la societat civil, que sol ser un important conducte pel qual fer córrer la informació, i que ja havia donat mostres més que significatives del canvi que s'estava congriant: mobilitzacions pacifistes massives, renovació a l'Omnium Cultural, a l'Institut d'Estudis Catalans, al Barça...
No cal ser cap expert en observació política per arribar a la tercera conclusió, en la qual ens aturarem avui. El gran protagonista d'aquestes eleccions ha estat l'impressionant ascens d'Esquerra Republicana de Catalunya, liderada per Carod-Rovira.
L'espectacular pujada del partit independentista ha vingut donada, segons el nostre modest parer, per una suma de raons. La primera, és la retirada de Jordi Pujol, que ha fet que una part de l'electorat, la que es basava únicament en el carisma del vell polític regionalista, hagi passat a ERC. En segon lloc, tot allò que hem escrit abans sobre el pluralisme informatiu i sobre la força de la societat civil, ha permés ERC arribar directament a molta part de la població amb el seu missatge i no, com sol ser habitual en aquests casos, amb el missatge que diuen que tens, els que comanden. En tercer lloc, Carod-Rovira, no ha inventat res, però ha sabut repetir amb intensitat i intencionalitat el discurs integrador de la immensa majoria de l'independentisme català i ha aconseguit fer-lo arribar a part de la població d'origen forà que viu als voltants de la ciutat de Barcelona. En quart lloc, ERC ha estat el partit que s'ha quedat amb més part del nou electorat jove. Hi té molt a veure la immensa força que han acumulat i la ingent feinada que han realitzat durant els darrers anys les Joventuts d'Esquerra Republicana de Catalunya amb un gran equip de direcció liderat pel seu secretari general, Uriel Beltran. Segur que hi ha moltes més causes que expliquen el gran creixement electoral d'ERC, i també sabem, que si aquest creixement no va acompanyat d'una feina de consolidació i de contacte permanent amb la societat, pot esdevenir en el futur, un retrocés.
Però allò que també sabem és que, independentment de amb quins partits polítics s'acabi formant el Govern de la Generalitat de Catalunya, aquest serà més d'esquerres i més catalanista.
I si ERC en forma part, ja sigui pactant amb els partits de l'esquerra (PSC, IC-EUiA) o amb els partits de la dreta democràtica (CDC i UDC), Catalunya serà, com deia el lema dels independentistes a les passades eleccions, més a prop de ser un país actiu i equilibrat, més a prop d'assolir el benestar per a les persones que formen aquest país, més a prop d'esdevenir un país plenament democràtic i solidari. Més a prop, en definitiva, de la seva llibertat com a poble.
I molts mallorquins desitjam, també, que sigui més a prop de Mallorca.
