Consti en acta que no jugaria en una taula de pòquer amb els senyors Alomar i Flaquer, ni d'un en un ni per separat. Els he vist amagar les cartes, anar de farol com si res i esperar qualsevol badada de l'adversari per deixar-lo amb el cul a l'aire. Si m'estirau la llengua, i ho teniu fàcil, diria que ambdós són tafurs acreditats. I, si he de cercar diferències, és en el perdre que el socialista ha demostrat major domini dels músculs facials i dissimula com s'espera d'un jugador avesat. Dit tot això, l'estira i arronsa sobre el preu de Costa Nord ha d'abandonar, necessàriament, el terrenys de les seves declaracions i caminar pel de la lògica i de les filtracions. Com a prèvia, diré que les informacions aportades per l'actual executiu no inclouen ni una línia sobre l'explotació del restaurant. No cal investigar massa per saber que existeix un contracte vigent d'explotació a favor del conegut restaurador Antoni Gi. De la continuïtat d'aquesta concessió o del seu rescat (pagando, eh!), la propaganda nacional no en diu ni una paraula. Per contra, les informacions sobre les negociacions entre eclub privat de Valldemossa i l'anterior executiu parlen de deixar el tema del restaurant a banda, pendent de negociacions entre el concessionari i el govern. Què en volia fer el Pacte de Progrés amb aquest local? A més del cristià socors adesvalgut actor -coincidència en els dos caritatius governs-, es parlava d'ubicar-hi el Centre d'interpretació del futur Parc Natural de la serra de Tramuntana. Els drets sobre la pel·lícula i la imatge de l'actor relacionada amb el lloc també quedaven lligats. No així les compareixences ni presències a fires o altres esdeveniments. És a dir, l'actor que abandona Mallorca per Bermudes i Gal·les (ja sabeu que estira més un pèl que un cadenot de barco), no deixava a l'illa més que la imatge i l'exdona, i cap de les dues en la seva totalitat.

Com veis, en un món tan mercantilitzat, aquest paquet no podia ser mai més car que el mateix afegint-hi l'obligació contractual de fotografiar-se amb el senyor Matas unes vegades a l'any. Qualsevol pretensió de fer creure que uns negociadors són més hàbils que els altres topa de morros amb la realitat d'uns bufets d'advocats professionals i desapassionats. Som massa grandets (i em vist com el nord-americà, en les grans festes a ca seva, guanya doblers allà on la resta dels mortals paga de la seva butxaca) per creure històries de llests i beneits. No existeix cap esborrany de les anteriors negociacions: el que iguala les declaracions dels dos consellers de Turisme a l'alçada de la seva credibilitat personal. Però, si la lògica no vos fos suficient, i voleu creure en allò que se'n diuen fonts generalment ben informades, la xifra d'1,7 milions d'euros, per a tot el que vos he contat, és la que circula. Aquesta, la que diu el senyor Flaquer o la que insinua el senyor Alomar, són esclaves de la credibilitat. Una assignatura que heu d'avaluar voltros.