Al Jazira ha mostrat imatges dels soldats americans fermant criatures iraquianes. Un exèrcit que ferma nins ha perdut la dignitat i, possiblement, perdrà la guerra. No és un vaticini fet a la babalà, ni prop fer-s'hi. La brutalitat augmenta la capacitat de resistència dels que la pateixen. En fi, despús-ahir l'exèrcit americà va ser doblement notícia perquè fa tot el que pot per empetitir l'autoestima del gènere humà. Ja n'he dita una, la dels infants. L'altra procedeix dels mateixos Estats Units. El Tribunal Suprem ha decidit analitzar la legalitat de l'empresonament de prop de set-cents àrabs al camp de concentració de Guantánamo. No cal que ho analitzi, són absolutament il·legals. No som home de lleis, però hi ha abusos que canten. De manera que el Tribunal, per començar amb bon peu la seva feina, hauria de parlar de segrest i altres coses. I en aquestes altres coses hi caben preguntes tan alarmants com són les que deriven del fet que a les poques imatges que ens han arribat, els presoners estiguin agenollats o amb els ulls tapats. Potser al senyor Flaquer -que en produir-se la invasió de l'Iraq va manifestar que tenia altres preocupacions més importants que aquesta- tampoc no li interessin aquestes qüestions que fan referència a la tortura que pateixen set-centes persones absolutament indefenses, però a molta altra gent sí. A la del Pepé, no. La gent del Pepé presumeix de tenir una sola veu i, per tant, una sola consciència. I aquesta veu i aquesta consciència deu ésser la del seu President, el senyor Aznar, que s'enorgulleix de fer desfilar la bandera americana al costat de la seva, l'espanyola, pels carrers de Madrid. Des d'aquesta perspectiva Aznariana de pensament únic, hem d'entendre que els conservadors trobin d'allò més natural que cap representació de Drets Humans hagi pogut entrar a Guantànamo i que l'escòria humana -escòria sí, per moltes estrelles que dugui a la bocamàniga- lligui les mans a una criatureta de sis anys. Imagín la sensació de repugnància que hauria sentit, en saber-ho, Rosa Estaràs, cas de no pertànyer a la sensibilitat única, la del seu cap de files que, cal dir-ho, és més aviat gruixuda. Dona Rosa -quan es produïa la invasió de l'Iraq i una part de l'opinió pública estava de mala gaita amb el Pepé per la seva connivència amb Bush-, va rebre amenaces dels ocupants d'un cotxe que va situar-se al costat del seu a un semàfor. Un fet censurable, sens dubte, que afortunadament no va anar més enllà. Tanmateix, la consellera va endur-se un bon ensurt. Sobretot, segons va manifestar, perquè en el cotxe hi viatjava el seu petitó. A posta, sabent que els seus aliats emmanillen criatures, no he pogut deixar de pensar en dona Rosa i en el gran patiment que hauria de suportar si tengués consciència individual. Des del moment que sé que la comparteix amb Aznar o Ana Palacio, m'he quedat tranquil: sé que la notícia no li farà perdre la fam. A molta altra gent, sí. I a mi, també. Curiosament, el mateix dia que DdB es feia ressò d'aquestes dues notícies -la de Guantánamo i la dels infants emmanillats-, també anunciava que ja s'ha procedit al repartiment de papers per a l'escenificació de L'adoració dels reis, un clàssic de Nadal. Els polítics, com és costum, hi tendran una representació destacada. Però ja en parlaré. Abans preferesc fer una referència a l'obra. Llorenç Moià, el seu autor, ens va llegar un text obert perquè l'enginy i la sensibilitat dels actors i dels responsables del muntatge el mantenguessin viu i actualitzat. Jo proposaria que al nadó que farà de Bon Jesús li fermassin les manetes i que, en lloc del bou i de la mula, hi hagués dos soldats, amb roba de combat, i amb l'escopeta carregada. Els pastors que s'agenollen a adorar el nin, podrien anar amb els ulls tapats i vestits de vermell. Que tot plegat és fort? Ja ho crec! Però té molt a veure amb l'esperit del Nadal més primigeni. El senyor Araújo i la senyora Cirer seran sobre l'escenari, interpretant. I certament, si s'acceptassin aquests suggeriments, els podrien acompanyar la senyora Estaràs i el senyor Flaquer, més que res perquè acabassin d'entendre el motiu ètic dels que ens oposam a les guerres anticipades, preventives i d'un ca i un moix. A més a més, veurien de prop una estampa quotidiana de la vida de l'Iraq. I encara que no en poguessin treure conseqüències -que ja els ha tret per ells el senyor Aznar-, podrien explicar als seus companys i companyes que no deixa d'ésser feixuc, i que en cap cas és motiu d'orgull, el fet de pertànyer a un partit sense fissures.
Un partit sense fissures
Comenta
Normes d'ús
Avís legal» El contingut dels comentaris és l'opinió dels usuaris o internautes, no de dbalears.cat
» No és permès escriure-hi comentaris contraris a les lleis, injuriosos, il·lícits o lesius a tercers
» dbalears.cat es reserva el dret d'eliminar qualsevol comentari inapropiat.
Recordi que vostè és responsable de tot allò que escriu i que es revelaran a les autoritats públiques competents i als tribunals les dades que siguin requerides legalment (nom, e-mail i IP del seu ordinador, com també informació accessible a través dels sistemes).
Comentaris
De moment no hi ha comentaris.