Ens demanarem per què

l l l
Ens capficam en les formes i establim comparances només per la simplicitat de la similitud. Jo també he pensat en emur de Berlín mentre veia aixecar emur de Palestina, però la comparança no em sembla adient. Com que d'ignomínies la història n'és plena, sempre hi ha antecedents per a explicar que els humans tenim la memòria prima i els repetim, tot negant les similituds. Per a mi, la vergonya de ciment i filferro que aixequen els homes de Sharon troba semblances en egueto de Varsòvia, molt més útil als que n'eren fora que el mur berlinés. Del gueto se'n sortia per a fer feines rendibles als qui el guardaven, no era un estat independent, les forces armades de l'enemic entraven quan i com volien... i la resistència que hi hagué a dins no destinava els seus esforços a fugir sinó a combatre els qui els retenien. El darrer supervivent d'aquella resistència, Marck Edelman, declarava «Noltros ni pensàvem ni volíem guanyar, només volíem demostrar que no érem éssers inferiors». «Ara mateix, en l'exèrcit israelià, hi ha oficials com Wilm Hosenfeld, el qui salvà el pianista Szpilman, que no entenen la carnisseria que provoquen. Potser un dia, qualque palestí, com va fer el jueu Szpilman, escriurà la història d'oficials amb l'estrella de David fent els ulls grossos i ajudant una persona catalogada d'enemic. Un director famós en farà, molts d'anys després quan no faci mal la ferida, una pel·lícula com Polanski va fer amb El Pianista. I tots ens demanarem el perquè del mur, de la por, de la destrucció...