A l'original presentació que va fer Jaume Sastre del seu llibre Conversa amb Gabriel Cañellas, l'amo en Biel, va parlar dels agres, en el sentit de llocs o trossos de terra molt apropiats per criar-s'hi una planta determinada, que s'hi fa més fàcilment i vigorosament que en altres llocs. Ell es referia bàsicament als agres d'aquí, els d'esclata-sangs, aquells coneguts per pocs i que es passen de pares a fills com si fos una herència. Ens va dir que en aquest llibre cada lector hi podria trobar molts d'agres, en sentit figurat, i que cada persona n'hi trobaria de diferents.

El primer agre que he trobat explica moltes de les actuacions que fa i ha fet el PP. És aquell que es refereix a grups de famílies de classe mitjana i benestant que durant el segle XX varen imitar l'actuació dels aristòcrates (botifarres) dels segles anteriors que es passaven al castellà, qüestió que ha duit com a conseqüència que aquestes famílies, ara en el poder, tenguin tan poques ganes de normalitzar una llengua que familiarment havien decidit abandonar. És el cas de la família de Gabriel Cañellas, segons podem llegir en el llibre: «...mon pare de qualque manera ens obligava, bonament i sense imposicions, a xerrar es castellà. Ell mos deia: 'Es mallorquí ja el sabeu. Ara heu d'aprendre es castellà que quan aneu a estudiar a sa península vos farà falta i no heu de fer un mal paper'...». I més envant parla del que ha fet ell amb els seus fills: «Amb es meus fills vaig fer un poc igual com mon pare. No els vaig impedir mai xerrar en mallorquí, però xerràvem es castellà».

Ja sé que Gabriel Cañellas diria que això no li va impedir que ell aprengués i pogués xerrar en mallorquí, però això que va ser possible a mitjan segle XX, amb més d'un 90% de persones que usaven la llengua d'aquí, la llengua catalana, avui ja no ho és, o ho és cada dia menys, quan els parlants que usen la llengua d'aquí estan al voltant del 50%. És per això que és necessari sortir-se de l'agre.

Aquest agre es va anar estenent bàsicament a moltes famílies i a les institucions que es relacionaven amb elles, perquè si pensaven de forma semblant al pare de l'amo en Biel, també ho manifestaven a l'escola on duien els seus fills, generalment privada. En aquest cas, a Monti-sion, que com és natural feia complir, en qüestió de llengua, el que volien els pares. Aprendre castellà per després poder anar a estudiar a la península.

Aquí surten una sèrie de plantes dins aquest agre que van brostant i estenent-se com si fossin herbes molestes als cultius normals, com són les imposicions «sí, però no» i el mallorquí, com si d'una llengua es tractàs i no d'un dialecte del català. Diu que el seu pare els obligava, però sense imposicions. Ha dit la veritat al començament de la frase, que sí que n'hi havia d'imposicions, però després ha recordat la consigna que manté el PP com a bandera, i hi ha afegit allò que és impossible, però «sense imposicions». L'altre és el nom de la llengua. Ja se sap que els hereus d'Aliança Popular no volien l'autonomia ni tampoc volien cap llengua menor (amb categoria de dialecte com deien els llibres en les dècades dels seixanta i dels setanta) a l'escola, ni menys que la llengua d'aquí fos major i que es digués catalana, i, per tant, va ser un gol que varen encaixar de mala manera que sortís a l'Estatut d'aquesta Comunitat que la llengua pròpia d'aquí és la llengua catalana.

Per tant, es troben amb una bona contradicció a l'hora de cultivar aquest agre, i és per això que entren en contradiccions constantment. Han de fer alguna cosa però sense imposar; han d'admetre la llengua catalana, però que sigui llengua en les modalitats peculiars; han d'admetre premis en català, però també n'hi ha d'haver en castellà; han d'admetre la necessitat que els funcionaris dominin la modalitat, però sense imposar i protegint els més grans. I així els van sortint polítics de l'agre de tota casta, per exemple el batle de Calvià, Carlos Delgado, que diu en castellà, naturalment: «Sí, personalment em sent més còmode xerrant en castellà, perquè així ho he fet durant tota la meva vida i m'exprés millor. Em neg a xerrar en mallorquí per parèixer millor polític. No ho faré mai i si a algú no li agrada que no em voti. Aquest és el meu bilingüisme i el que aplicaré». Exacte. Aquest és el seu bilingüisme i el del PP. Ell sap que l'agre d'aquí és molt important i si hi afegim totes les importacions que s'han fet, no ha de tenir cap temor als vots que pugui perdre. Una demostració que l'agre i aquest tipus de bilingüisme està molt estès el trobam en el Mallorca, que ja no es va voler posar el nom en la llengua pròpia d'aquí, també per unes raons semblants a les que he explicat més amunt, encara que n'al·legassin unes altres. Ara mateix diuen que volen fer propaganda de les Illes Balears, i posen el nom d'aquestes als calçons dels jugadors. I, és clar, quan posen Mallorca, Menorca i Formentera, queden bé amb tothom, però quan posen «Ibiza», ja sabem quina pronunciació fonètica volen a les restants i de quin agre provenen.