La possibilitat que sectors del PSOE i del PSM poguessin per ventura veure amb bons ulls la hipòtesi d'una coalició progressista i nacionalista a les pròximes eleccions generals ha estat rebuda amb irritació per alguns altres, a les dues parts. És tan improbable que se pugui fer la coalició com que s'aturi la guerra entre els dos partits. És l'enèsim capítol de l'enfrontament gràcies al qual la dreta viu feliç. És vera que el PSM, pel cantó nacionalista, ha tengut també els darrers anys la seva la particular guerra amb el nacionalisme de centre (ara UM, i abans amb Unió Autonomista), però també és cert que la brega entre el PSOE i PSM sostenguda al llarg de 25 anys resulta ser l'element cabdal per explicar l'hegemonia conservadora. De fet, UM, en el fons, no ha estat més que un element d'intersecció en la pugna entre els dos conjunts esquerrans, de tal manera que fins i tot quan va parèixer ser l'instrument més efectiu del PSOE per liquidar el PSM (1995-2003) el resultat pràctic, al capdavall, ha estat l'esplendorós renaixement del PP, que ha vist allunyar-se qualsevol hipòtesi d'amenaça a la seva hegemonia que s'hagués pogut imaginar el 1999. D'altres vegades, en aquest espai, s'ha fet referència a l'enfrontament entre PSOE i PSM. Ara, quan aquest mes d'octubre passat tots dos han viscut esdeveniments interns que han protagonitzat alguns il·lustres noms, és una perfecta ocasió per tornar a comentar el molt curiós fenomen de dos partits que duen un quart de segle fent el que sigui necessari per no fer l'únic que saben que haurien de fer.

Després de les eleccions de 1977, havent ja sofert l'antic PSI la deserció dels primers que partiren cap al PSOE (Celestí Alomar, entre d'altres), els socialistes equivocaren l'estratègia a Balears. Calcaren fil per randa allò que era la consigna pertot arreu. Forçar la incorporació a la que després en dirien «la casa común de la izquierda» de totes les forces que s'havien intentat estructurar (1976) en la Federació de Partits Socialistes: Convergència Socialista de Catalunya (de Narcís Serra) i la seva homònima del País Valencià, el Partido Socialista Galego (de Beiras), l'Eusko Socialistak i la Reconstrucción Socialista (d'Enrique Barón), a més del PSI; així com del Partit Socialista Popular (de Tierno Galván, amb Joan March a Balears) que havia estat aliat electoral del PSI. Ho aconseguiren, excepte en el cas gallec, mallorquí i menorquí (a Eivissa sí). Lluny d'acceptar la particularitat del PSI, el PSOE hi insistí. El Primer Congrés de la FSB-PSOE (febrer, 1978) va suposar més pressió unificadora. De resultes, l'abril, Joan March, pel PSP, i Josep Moll, president del PSOE, negociaren l'absorció del PSP. El PSI, que el desembre de 1977 en una assemblea de militants havia decidit per majoria la continuïtat i la reconversió nominal en PSM (a Mallorca i Menorca), quedava aïllat i rebia més pressió que mai. El març feia públic un document de negociació adreçat al PSOE. El maig se troben els dos partits. No hi ha acord. En el PSM ingressen militants (Pere Sampol, Mateu Morro) que refermen l'aposta de continuïtat de la direcció fundadora. A partir d'aleshores l'enfrontament PSOE-PSM marcà la vida política de l'esquerra balear, fins i tot, i anecdòticament però amb valor d'exemple, arribaren a dirimir legalment sobre les sigles. Han transcorregut 25 anys. Ara, que el lector se fixi amb els noms (Sampol, March, Morro, Alomar, Moll) que protagonitzaven les batalletes del paleopolític balear i els que han sortit per la premsa aquest octubre. Si fa no fa, els mateixos discutint sobre el mateix: nacionalisme, esquerranisme i estratègies a seguir. Mentrestant la dreta (UCD més AP llavors, PP més UM ara) també segueix igual: amb del 50% dels vots, tant el 1977 com el 2003. Des de 1978, un i altre han fet tot i més per evitar acceptar que el PSOE mai no acabarà amb el PSM i que aquest mai no serà alternativa al PSOE. Que si puja un, baixa l'altre, perquè són complementaris, per molt que s'encaparrotin a ser competidors. Ni amb UM el PSOE ha aconseguit liquidar el PSM, ni el PSM fent de dretes ha aconseguit obrir-se espai alternatiu al PSOE. Les coses ja eren clares després de les primeres eleccions, seguiren igual durant 25 anys i estan on estaven, amb gairebé els mateixos dient i fent el mateix. Amb igual resultat fonamental: la dreta, encantada amb ells.