La democràcia no és només anar a votar cada quatre anys. És molt més. Perquè un sistema sigui vertaderament democràtic cal que els ciutadans tenguin reconeguts tota una sèrie de drets, entre els quals un dels més importants és el de la llibertat d'expressió. I aquesta llibertat d'expressió va indissolublement associada al dret d'informació objectiva i plural. Ningú no es pot formar la seva pròpia opinió si no està informat. I ningú no pot formar-se un ideari individual coherent si aquest es basa en informacions falses, parcials o esbiaixades. Això és de domini públic. I aquest és el motiu que la majoria de règims totalitaris intentin controlar, en primer lloc, la informació que arriba als ciutadans. La censura prèvia i l'obligatorietat de publicar o emetre determinades informacions tenen l'objectiu d'encarrilar les opinions personals dels receptors cap a posicions favorables als governants. L'Alemanya nazi tenia un ministeri de propaganda molt actiu. L'Espanya de Franco estava sotmesa a la censura més estricta.
Davant aquest tipus de situació, és lògic que la gent s'arribi a creure que la culpa de tot és dels jueus, o que hi ha una conspiració roja-judeo-masònica. En aquestes situacions s'ha de ser prou intel·ligent i ser capaç d'accedir al mercat negre de la informació per descobrir tots i cadascun dels embolics, mentides i mitges veritats que es propaguen des del poder.
A l'Estat Espanyol, encara hi ha llibertat de premsa i d'opinió. I dic encara, perquè ja fa temps que el govern de José María Aznar prova de controlar els mitjans de comunicació o, almenys, condicionar-los tant com pugui. Això és evident en les ràdios i televisions públiques, que, tot i que fan el possible per dissimular, en la majoria de casos informen des del punt de vista del govern espanyol i no des d'una mirada objectiva i desapassionada. No crec que calgui posar cap exemple. Sense esser tan esqueixat, també succeeix en alguns mitjans privats, però afins a la dreta conservadora que, si bé és lògic que coincidesquin amb la posició del govern en múltiples ocasions, sovint practiquen un entreguisme extremadament exagerat i sense cap tipus de contrast. Així i tot, sembla que encara no els basta. L'altre dia el ministre de treball i portaveu del govern central, Eduardo Zaplana, va demanar als periodistes que els ajudassin a combatre el Pla Ibarretxe. No sé com ho veis vosaltres, però a mi em sembla un autèntic escàndol. Zaplana vol que es faci un front mediàtic comú, on tots els mitjans defensin la postura del govern espanyol i ningú no expliqui el punt de vista del govern basc. Trob que un polític autènticament demòcrata mai no gosaria dir unes paraules com aquestes. Si hom creu en la llibertat d'expressió i d'informació, mai ha de voler condicionar la tasca dels periodistes independents. És clar que, una cosa és el que voldria Zaplana i una altra la que faran els periodistes, esper. Gràcies a Déu, encara no han aconseguit que sigui il·legal no seguir les seves consignes informatives, malgrat que qui no les segueix està exposat a ser acusat, com a mínim, de ser simpatitzant dels terroristes.
