Després que el consell polític del PSM facultàs la direcció del partit per començar a parlar oficialment per sondejar quina possible coalició a les eleccions generals interessaria més, el camp de joc pareix limitar-se a l'esquerra. Perquè sembla que el PSM veu com a impossible una aliança electoral amb UM. El motiu, ara, enguany, és perquè, diuen, ha fet un gir conversador en pactar amb el PP en el Consell. Fa quatre anys perquè no havia pactat amb el PP, en fa vuit perquè... En realitat canvia la raó, però el fet se repeteix des de l'estiu de 1976, que va ser quan Antoni Tarabini va provocar una votació del consell polític del PSI (ara PSM) per tal d'avaluar com seria rebuda la possibilitat que Josep Melià, aleshores procurador en Corts, estrenyés relacions amb el partit per mirar d'establir una convergència de tots o la majoria de grupúsculs nacionalistes balears. El rebuig absolut a Melià obrí un abisme entre les dues formes d'entendre el nacionalisme les quals, en principi, se diferenciaven ideològicament entre esquerra-catalanisme i centre-mallorquinisme (insularisme en diríem avui). Però ben aviat en la divergència s'hi mesclaren qüestions personals, polítiques d'aliances i, tot plegat i amb el pas dels anys, degenerà en un enfrontament per veure qui dels dos té una mica més de la minúscula representació. Res més no els importa.

Així que la que queda com a més factible coalició és la d'esquerra. Però, quina? En principi pareixia que la del PSM-EU-Verds. Tanmateix, els darrers dies, o setmanes, se parla d'una altra: PSOE-PSM. Tot i que hi ha socialistes que ho neguen terminantment, d'altres pensen que no seria cap doi. De fet, mirat asèpticament, és la que convendria més a tot dos partits. El PSM podria tenir el senador per Mallorca a canvi de posar les seves sigles devora les del PSOE. Aquest, per la seva banda, no cediria el tercer lloc de la llista al Congrés, i, sobretot, evitaria la coalició competidora (PSM-EU-Verds) que li fa molta por perquè si se fes seria l'amenaça més seriosa per a la consecució del «seu» tercer diputat, amb el cost assumible d'un senador. El PSM guanyaria aquest escó nacional que mai no ha tengut (excepte uns mesos per un trànsfuga) i, a més, no hauria de gastar els doblers que suposa una campanya en solitari, que és l'objectiu fonamental. Territorialment, per altra banda, seria una coalició tranquil·la a Menorca i Eivissa per a tot dos. Ara bé, aquesta aliança, a pesar de ser objectivament beneficiosa per als dos partits, té un problema greu, possiblement irresoluble. Que, prèviament, hi podria haver una altra «aliança» o, més precisament, un acord de l'alto el foc socialista amb condicions que farien impossible la coalició amb el PSM. Seria un hipotètic pacte intern pel qual, potser, els sectors «nacionalista» i «espanyolista» (valgui la beneitura terminològica per a ambdós casos, però així ens entenem) pactarien el número 1 al congrés per a Francina Armengol i al Senat per Mallorca (l'únic que poden tenir certesa d'obtenir) per a Joaquín Bellón. Serien aquests, de ser, els termes amb els quals s'hauria pactat l'acte teatral de Palma de fa tres setmanes. Si hi ha aquest pacte intern, és evident que els que tenen a l'abast el senador seria difícil que l'amollassin, tal com estan les coses dins del partit, amb la qual cosa l'aliança lògica entre PSOE-PSM no se podria dur endavant.

I, aleshores, queda la que pareix ser l'única possible. La de PSM-EU-Verds. El problema d'aquesta és que en el PSM ningú no la vol. Sobretot a Menorca, on el PSM ha aconseguit (si bé gràcies a Els Verds) el vell somni de desfer-se'n d'EU, i , ara, si hi hagués coalició, seria tant com ressuscitar l'enemic. A Mallorca, tampoc ningú no la desitja si bé saben que podria ser l'única manera d'assolir l'objectiu: estalviar-se els doblers d'una campanya en solitari atès que el deute és molt important. Mirat d'enfora el que se veu és que tots aquells que formaren el Pacte de Progrés s'estan si més no plantejant, amb uns o amb els d'altres, o uns contra els altres, més o manco intensament, d'una manera o de l'altra, la possibilitat de parlar d'aliances, aspirant cadascú a fer-ne part d'alguna que li asseguri poder dir que té el major bocí del vot conjunt que tengué el Pacte, si bé sense voler reeditar-lo de cap manera perquè ho consideraren inconvenient. Tot un cromo.