lluvia ligera
  • Màx: 30°
  • Mín: 24°
26°

Quina pesadura

M'agradaria deixar de pensar en els resultats electorals i del que se'n desprèn, però és tan grossa la sacsejada que pens que estam obligats a reflexionar profundament o, en prova de menfotisme, abandonar el pensament i deixar l'acció pemercat, com fan les formacions polítiques victorioses, que consideren objectius programàtics el que prèviament ha demostrat ser un resultat. Perquè el mercat no sigui el canador de tot el que ens envolta cal estudiar com actua i quines passes segueix. És evident que convertir-nos en consumidors, desitjadors compulsius de productes, és un esglaó necessari en la transformació de la societat per posar-la al servei dels mercaders cobdiciosos. Però aquesta va ser una fita que superàrem a les darreries del segle passat, on la publicitat es descobrí com l'instrument principal en el qual es vessaren tots els coneixements i esforços. Des de l'art fins a la indústria i la tecnologia, tot serví per a millorar la seva eficàcia, per penetrar a totes les encletxes del nostre territori privat i públic. Ara ja hi és, i els fills d'aquest segle no dubten sobre la «normalitat» d'haver de consumir per a tenir l'únic esbarjo possible, de pagar els productes molt per sobre del seu preu de cost, idò inclouen les despeses de l'omnipresent màrqueting, o de no distingir entre els productes més que per la marca que s'hi afegeix. Aquesta transformació només suma -productes, necessitats o hàbits- en la nostra normalitat. En una paraula, érem igual que el padrí, però amb moltes més coses al voltant, incloses les que ens faciliten la vida i n'augmenten la qualitat.

Ara ve la segona part del contracte signat a perpetuïtat amb els que, sense conèixer-los la cara, s'han convertit en els amos de la nostra quotidianitat: la resta. Hem perdut seguretat en les nostres llars i ens hem de protegir cada dia més. Hem perdut espai: les cases són més petites, els carrers més densos i els nostres fills no poden anar a lloure. Hem perdut natura i temps per a compartir-la... però tot això només ens canvia els costums, mentre que ens manté, encara, ciutadans del lloc, membres de la societat. El pas definitiu és el desarrelament, la mobilitat -que diuen, amb la seguretat que les paraules reblaneixen els conceptes-. Quan l'aconsegueixen, i ja hi són molt a prop, tot el que ens envolta, el que en altre temps ens definia, es torna conjuntura i efímer. Què vol dir ser mallorquí, si només és una circumstància que canvia quan la productivitat ho demani? I ser d'una família, té qualque significat si impedeix l'eficiència de l'enriquiment personal? I el que ens hauria de fer reflexionar, per canviar-ho o per adaptar-hi el discurs: pot ser ciutadà aquell que només és productor-consumidor circumstancialment en un lloc? Ciutadania i implicació en la societat han de ser sempre sinònims o pot existir la ciutadania mundial com existeix la validesa universal de la targeta VISA?

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.