No sé com vaig trobar-me entre les mans una carta que estotjava en el sac dels papers. Va ésser datada a Barcelona el 20 de desembre de 1886 i va adreçada a un tal Joan, domiciliat a Algaida. No du signatura. Tanmateix, de la lectura se'n desprèn que era algú amb força predicament social i amb un pes indiscutible en el Partit Liberal. És evident que per als liberals, aquells dies, l'arròs anava a grumallons. Afirma, el comunicant anònim, que ja coneixia les pretensions de Cardell, perquè estant a Madrid havia tengut oportunitat de llegir la carta que aquest va adreçar a Cotoner. Cardell i Cotoner són actualment cendra. Això, però, no vol dir que els hàgim d'oblidar. Hem de suposar que el tal Cardell era el secretari de l'Ajuntament d'Algaida, un home que va moure com va voler els fils del caciquisme rural. I Cotoner, deu ésser Josep Cotoner, comte de Sallent i propietari d'un fotimer de títols nobiliaris de volada semblant. Residia a Madrid, el senyor comte, pel fet d'haver-se maridat amb la senyora Carmen Àlvarez de las Asturias-Bohorques, quasi res!, cosa que no li impedia ésser el diputat conservador més votat a les Balears. Maura -és a dir, el senyor Antoni Maura que, aleshores, encara feia part del Partit Liberal-, opinava que Cardell no testificaria a favor de l'acusació, sempre que el recompensassin degudament els acusats, que eren els senyors Guasp, Oliver, Mulet, Verdera i tres més. No cal dir que Maura es mostrava partidari d'arreglar les coses amistosament, i el comunicant anònim dóna per fet que la seva opinió prevaldrà, entre els liberals, per damunt qualsevol altra. I continua: cas d'ésser així, la quantitat acordada per arreglar la qüestió serà comunicada per Guasp a Maura i aquest tancarà el tracte amb Cotoner a Madrid. En una paraula, una operació neta i segellada lluny de Mallorca perquè els esquitxos no arribin a ningú. Això no obstant, la solució definitiva del conflicte era responsabilitat de Cardell. Si aquest es deixava untar les corrioles, en el jutjat deixarien en dos dies de remenar papers. Cas contrari, hi hauria la possibilitat que els set encausats acabassin a la garjola, cosa del tot lamentable tractant-se de senyors d'una respectabilíssima posició social, sobretot si tenim en compte que segons el comunicant anònim «allí os tendrán al lado y confundidos con los ladrones, estafadores y asesinos y demás criminales». És evident que els liberals s'havien ficat en un merder de proporcions incalculables. Maura, que tot i la seva joventut ja manejava els fils de la corrupció amb una destresa admirable, seria l'encarregat de remetre un telegrama a Guasp notificant-li la decisió del Tribunal Suprem. Cas que aquest hagués decidit l'empresonament de la colla, tots haurien de tocar el dos de Mallorca en una embarcació que ja tendrien preparada i que els portaria a Algèria. He consultat el volum setè de «Notícias y relaciones históricas de Mallorca», corresponent a aquest període, i no he trobat cap informació que fos relacionable amb els personatges citats. També he intentat consultar el llibre de Pere Gabriel «El moviment obrer a Mallorca», per veure si feia menció a qualque escàndol electoral, però des de fa uns anys els llibres del meu estudi tenen cames i el volum que cerc sempre procura amagar-se en el racó més inimaginable. No hi ha ésser vivent més astut que el llibre a l'hora de fer-se fonedís, vos ho garantesc. De manera que no l'he pogut consultar. M'he quedat, per tant, amb el gruix de la història, i no en sé ni els antecedents ni el desenllaç. Tanmateix, tenc la convicció que les coses s'arreglaren posant mà a la butxaca, i que el poble, com passa sovint, va sentir campanes, si en va sentir!, sense saber d'on. El tal Guasp, que era l'enllaç dels encausats amb Antoni Maura, hem de suposar que era Manel Guasp Pujol, dirigent destacat del Partit Liberal i que l'any següent als fets a què faig referència seria nomenat batle de Palma. I el tal Verdera, també dirigent del mateix partit, deu ésser Miquel Verdera Pons que, també aquell mateix any, seria nomenat batle de Llucmajor. Tant ahir com avui, com sempre, amb els doblers s'aconsegueix tot i més. Sobretot si allò que es pretén, amb el suborn, és rentar la cara d'aquelles persones que tenen el deure d'aparèixer davant el poble com un ramell de virtuts.