«Mallorca, per les seves dimensions, per la feblesa dels seus recursos, és un país relativament fàcil de controlar des de fora, en el qual no resulta difícil de trobar una petita oligarquia que secunda dòcilment la política central... La dreta balear... sempre ha preferit servir de comparsa als conservadors espanyols... S'ha entès el sucursalisme com a sinònim de política conservadora... Tenim la dissort de viure parasitats per uns petits grups socials que anteposen els seus interessos de classe als interessos globals del país... Això que els nacionalistes corsos en diuen la «balearització» és molt més que un intent de castellanització lingüística. És la destrucció del sentit col·lectiu d'una nació i el seu immolament a l'egoisme individualista dels especuladors, dels que venen un país al foraster a canvi de quatre peces». Són paraules de Josep Melià (pare), en aqueix llibre, encara actual, que ha servit de referent per a tantes de persones compromeses en la lluita perquè els mallorquins recuperem els nostres drets col·lectius: «La nació dels mallorquins». Ara concretem un poc les al·lusions de Josep Melià: ¿qui representa la «petita oligarquia que secunda dòcilment la política central»? El Partido Popular. ¿Quina és la dreta balear que «sempre ha preferit servir de comparsa als conservadors espanyols»? El Partido Popular. ¿Amb quina formació política s'identifiquen els «petits grups socials que anteposen els seus interessos de classe als interessos globals del país»? El Partido Popular. ¿Quin grup polític té com a objectiu «la destrucció del sentit col·lectiu d'una nació i el seu immolament a l'egoisme individualista dels especuladors, dels que venen un país al foraster a canvi de quatre peces»? El Partido Popular. Sabent, doncs, què és el Partido Popular, ¿és moralment acceptable, és ètic, que una altra formació política, que es presenta com a nacionalista mallorquina, de centre, que «mira per Mallorca», pacti amb el Partido Popular només per mantenir uns càrrecs? No hi respondré jo, a la pregunta, sinó que deixaré que ho faci el lector, i que ho facin els propis dirigents d'Unió Mallorquina, que són els qui hauran de dar comptes de la seva decisió en aquest punt. Però no m'estaré de replicar qualcunes de les afirmacions que fa Josep Melià (fill) a l'article «Embulls polítics» de dijous passat: «si UM pacta amb l'esquerra no podria condicionar la política que volgués fer qui és competent en aquestes qüestions que és el Govern». Doncs a mi em sembla tot el contrari: si el PP no controla el Consell de Mallorca ni el de Menorca no tendrà més remei que negociar-hi per aprovar els pressuposts de la comunitat autònoma, i aleshores se'l podrà condicionar en la seva actuació global. A part d'això, un Consell de Mallorca controlat pel Pacte de Progrés, amb un programa consensuat entre tots, actuarà de manera molt diferent a com ho farà un Consell controlat pel PP on UM només tendrà la funció de figurar i fer el que li manin. «Ni declarar ni retallar el parc de Llevant és competència del Consell i, per tant, difícilment ni una cosa ni l'altra serà imputable a UM», diu també Josep Melià (fill). Això és negar la pròpia responsabilitat, perquè quan UM es va comprometre amb el Pacte de Progrés es va fer coresponsable de les decisions de govern que aquest prengués: el parc de Llevant es va fer perquè UM va voler, perquè formava part de la majoria; si ara es desfà amb UM sòcia del PP, no serà només per voluntat d'aquest, sinó també de l'altra. Potser és aquesta la centralitat d'UM: ara dic blanc, ara dic negre; ara vull parc natural, ara no en vull; ara no vull autopistes, ara en vull; ara vull que el català avanci en el procés de normalització, ara no ho vull... Això no és un partit de centre ni nacionalista mallorquí, això és un partit amorf, sense programa, que només encalça cadires i càrrecs. Si UM pacta amb el PP serà coresponsable que s'aturin els avanços cap a l'escola en català i els progressos en la integració dels immigrats (de la mà, si es compleixen els rumors, d'un conseller unilingüe castellà; d'allò que a Mallorca en deim, senzillament, un foraster), serà coresponsable que es destrueixi el territori amb més autopistes i urbanitzacions; serà coresponsable que la població augmenti en milers de persones més durant els pròxims anys, atretes sobretot per les obres que esclataran arreu; serà coresponsable que la llengua catalana torni ser relegada a un lloc secundari i purament simbòlic; serà coresponsable que la qualitat de vida dels mallorquins es degradi encara més... En totes aquestes coses, senyors i senyores d'UM, no es pot ser «de centre»: o s'hi està a favor o s'hi està en contra.
En declaracions i escrits diversos Unió Mallorquina es compara amb Convergència i Unió i amb el Partit Nacionalista Basc. Ja ens agradaria que a Mallorca n'hi hagués un, de partit semblant a aquests. Però UM n'és a anys llum, perquè aquells partits tenen un projecte clar de país, des de la dreta, i no el condicionen purament als càrrecs. UM reclama insistentment enfrontar-se conjuntament amb el PSM als partits estatalistes, però ho veig difícil, que això sigui possible, perquè, amb tots els retrets que jo mateix li he fet de vegades, aquest partit com a mínim té dignitat i no juga purament a encalentir cadires. Crec que seríem molts els qui de cap manera votaríem una candidatura conjunta UM-PSM mentre el primer es mantengués en aquesta ambigüitat i irresponsabilitat. «Farem el que considerem més positiu per Mallorca i pels mallorquins», deia Mª Antònia Munar a la revista «Lluc» del gener-febrer passat. ¿Pactar amb l'aznarisme franquista és el més positiu per als mallorquins? Sí, per als especuladors, per als hotelers sense escrúpols, per als constructors, per als urbanitzadors, per als venedors de cotxes, per als qui han renunciat a la personalitat mallorquina... Per als qui mallorquins, precisament, no s'hi senten gens.
«El que hem de reclamar... són forces polítiques i polítics que no s'acomodin a les cadires de vellut dels seus despatxos, sinó que en la seva tasca hi incloguin prou ambició i coratge per capgirar la situació que ens duu al penya-segat de la desaparició». (Josep Melià, fill, a «El futur de la nostra identitat».) Au, idò, sr. Josep Melià, ara és l'hora que el vostre partit atengui les vostres reclamacions!
