El Tribunal Suprem no ha considerat justificada la demanda que la Generalitat havia interposat contra Manuel Giménez de Parga, per haver-se referit al passat de Catalunya en un to menyspreador. Segons la sentència, el president del Tribunal Constitucional no va fer altra cosa més que divagar en veu alta i en to jocós sobre les excel·lències del poble andalús respecte al d'altres comunitats històriques. Tot plegat és una broma de mal gust, atribuïble a la facilitat de jugar amb les paraules que tenen els andalusos. Ho deixam així? No ho sé. L'assumpte s'agreuja a causa d'ésser, Giménez de Parga, un personatge rellevant de la política espanyola i perquè, en lloc de divagar a la barra d'un bar amb un vinet a les mans i altra mitja dotzena a l'estómac, va estendre's en consideracions d'aquest pes en el transcurs d'una conferència. Tanmateix, al marge d'altres consideracions, allò que preocupa de les paraules de Giménez de Parga és que expressen un pensament força estès entre la gent castellana. Terra endins, tot allò de l'Estat -costums, llengua i història- que no és considerat patrimoni històric espanyol, és tractat amb un lleugeresa o indiferència pregones. En conseqüència, els forasters que arriben a Catalunya o a les Illes Balears adopten actituds de clara resistència davant unes formes culturals, les dels catalans, que els són alienes o que consideren inferiors a les seves. Paradoxalment Jordi Pujol ha manifestat que, en els darrers anys, les onades immigratòries d'estrangers que han recalat a Catalunya comprometen el futur de la llengua catalana. Immediatament els partits d'esquerra li han botat a la jugular. I s'ho ha guanyat, perquè no hem de pretendre que els més dèbils carreguin amb el mort. Home, és evident que l'allau immigratòria fa mal al català, però és que és un idioma, el català, tan deixat de la mà de Déu, que fins i tot li'n fa, de mal, el lloro parlaire que un parent ens ha enviat de Veneçuela. Ara bé, qui posa realment en perill el futur de la llengua catalana, no és l'immigrant senegalès, ni el búlgar, ni el lloro arribat del Carib, sinó la poca disposició del govern central -dels distints governs que hi ha hagut a Madrid d'ençà del restabliment democràtic-, a protegir i prestigiar els idiomes que es parlen a l'Estat, descomptant el castellà. La immigració de parla castellana és la més nombrosa, i de molt!, a qualsevol de les terres catalanes. I és, per afegitó, la que palesa una actitud més refractària a la integració. Allò que més desencoratja, però, és que la reacció de rebuig dels immigrants d'ara és idèntica a la que experimentaven els dels anys seixanta i setanta. Amb un matís diferenciador. Aquesta actitud, que dècades enrere calia atribuir al desconeixement de la pluralitat lingüística de l'Estat per part dels nouvinguts, ara respon a un menyspreu ideològic, un xic racista, que es palesa frases anecdòtiques com les expressades per Giménez de Parga. Els forasters actuals saben que els catalans parlen català, però ells volen expressar-se en castellà -i volen que aquells que s'adrecen a ells, sobretot a les Illes Balears, també s'hi expressin-, perquè Espanya és de tots i les terres catalanes són part d'Espanya. En conclusió, la normalització del català es troba, en el carrer, amb una resistència numantina per part d'aquesta gent. De manera que, en lloc d'acusar búlgars i argelins d'esfondrar-nos la parla, caldria situar el punt de partida del mal a les escoles de l'Espanya castellana. Els immigrants actuals, procedents de terres castellanes, són homes i dones que han nascut a partir del restabliment democràtic. Aleshores, amb quines paraules els explicaren els professors que tengueren a l'escola del poble o a l'institut, la pluralitat lingüística i cultural de l'Estat? Molt possiblement amb uns arguments semblants als esgrimits per Giménez de Parga. A posta, no seria sobrer que Jordi Pujol deixàs en pau els immigrants provenents dels països de l'Est i del Magreb, i demanàs a Pilar del Castillo com s'ensenya actualment la història d'Espanya a les escoles de primària d'Albacete. Així, de col·lega a col·lega, com aquell que no diu res. Què en trauria en clar? Poca cosa. Però a bastament com per entendre que tots els nostres mals procedeixen d'allà mateix. Res de nou, ho sabem de sempre. Encara que de tant en tant ens ho hem de dir en veu alta per a refrescar la memòria.