És ben possible que, en efecte, a hores d'ara, Miquel Barceló sigui «l'artista balear viu amb més projecció internacional», com assenyala el catàleg d'aquesta exposició. Això és el que li permet, sens dubte, lliurar-se a la seva feina creadora d'una manera i amb uns recursos que realment fan enveja i que mereixen tot un respecte. Vull dir que Miquel Barceló -un altre felanitxer de gran volada- compta sortosament amb aquelles circumstàncies favorables que són, idealment, les més desitjables pel millor desplegament de l'obra de tot artista. I no hi ha dubte que això no és fruit de cap casualitat ans la conseqüència directa de la seva sensibilitat i capacitat i de la gran feinada realitzada, si bé també devem pensar que qualque part del seu èxit en el mercat artístic internacional és atribuïble al decisiu suport rebut de la galeria Bruno Bischofberger de Zuric i, conseqüentment, als preus amb els quals ha pogut cotitzar la seva producció.
Bona prova de la feinada realitzada són aquests grans formats que poden veure's a la Llotja de ciutat, en una primera edició de BelArts, una poderosa iniciativa patrocinada pel govern balear, la Fundació Balears 21 i les Obres Socials de la CAM, iniciativa que neix amb la vocació de cobrir tot l'espai insular i repetir-se anualment. En aquesta primera edició, demés a més d'aquests grans formats exposats a Palma, s'exposen també ceràmiques i teles recents amb motius africans al Museu de Menorca, a Maó (exposició que es podrà veure també a la capella del Roser de Ciutadella), una nodrida mostra de dibuixos gairebé tots inèdits i alguns bronzes i quaderns de notes al Museu d'Art Contemporani d'Eivissa i encara una escultura de gran envergadura a la plaça de la Constitució de Sant Francesc Xavier, a Formentera.
Centrant-nos en la que podríem titllar de gairebé monumental exposició de la Llotja, criden fortament l'atenció les obres del probablement més característic i llarg període neo-expressionista barcelonià, de voluntariosa i agitada tècnica mixta. Servidor destacaria Hamlet (1983), de tècnica mixta damunt llenç com tota l'obra exposada; El pintor damunt el quadre (1983), amb un forat als seus peus -si m'és permès de remarcar aquesta peculiaritat- i una mena de llop que entra per la dreta en un graciós estat de gràcia; Tinta, vino, lluvia (1984), molt treballat i molt expressiu -valgui la redundància- com a bon quadre expressionista; i, sobretot, L'atelier aux sculpteurs (1993), segurament una de les millors obres exposades, un quadre immens de composició complexa que respon generosament al títol i realitzat amb una gran abundància d'onades de pasta. També cal destacar un bon exemple de la coneguda sèrie dels anomenats quadres blancs, Horizon d'evenements (1989), amb una voràgine -si podem dir voraginós no sé, perquè no hem de poder dir voràgine-, o xuclador o remolí de com a pedretes donant voltes a l'entorn d'un centre, d'una manera també molt característica de l'artista. I també Coins jaunes (1997), una tela molt individual, amb una subtil entonació del color i que ja no té res que veure amb l'expressionisme.
Gorille blanc sur la plage (1999) i L'ours blessé (2000) tal volta responguin a una manera de fer massa literària, encara que L'ours blessé pot destil·lar alguna poesia. Malgrat que el meu parer de crític suplent i subaltern no pretengui, en absolut, tenir la més petita autoritat en matèria de plàstica, no seria sincer amb el lector si em callava com un mort que Marejadilla (2002), Mer du nord (2002), Gran fons submarí (2001) i Grischoux et artichauts (2001) em semblen perfectament suprimibles del mapa. La grotte (2002) és senzillament horripilant. Un gran pintor com Miquel Barceló no es pot permetre cap indulgència amb intents semblants, que podrien posar en dubte la seva reputació, digui el que pugui dir eventualment algun turiferari interessat.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.