Els divendres, faves tendres. Era divendres, per cert, i amb el motor del cotxe en marxa, un servidor arreplegava per sopar. Ara diré de què va. Uns dels atributs paisatgístics de les planúries del Sud i del Pla de Mallorca, per dir-los qualque cosa rara, en aquest temps, són els favars esponerosos. Les faveres han rebentat i enguany, ufanoses, d'aigua i de moll -no sé què farem- ja brosten a les totes. La veritat sigui dita, una de les més altes concepcions de la qualitat de vida que hom pot tenir ara mateix, és sopar d'una bona truita o un bon remenat d'ous i d'espàrrecs o de canonets de faves tendres. Els ous, naturalment, han de ser d'aquests de bon de veres, un poc bruts de fang i merda de gallina i... vius amb la salmonelosi! Però quin gust!
Un altre dia n'hauríem de parlar de «l'anar a cercar» i la seva problemàtica: anar a cercar caragols, cames roges, esclata-sangs i altres bolets, espàrrecs... Avui, un servidor «ha anat a cercar», que vol dir que m'he aturat a un sementer perquè havia afinat ja les favetes tendres. N'he agafades dues dotzenes («robatòrum per menjatòrun no és pecatòrum»). N'hi ha qui els fan pegar un bullet, però com que tenia pressa, les he talladetes ben fines i sofregidetes han conservat un poc aquella amargor controlada. Un regust que torna al paladar cada any per aquestes dates, prop de Sant Macià, quan l'orenella ve i el tord -escalivat que li peguin trons- se'n va. Les faves. Que en menjaren els nostres avantspassats! Per berenar, per dinar i per sopar i vos estalvii els centenars de dites, gloses i cançons tradicionals que hi fan referència («En vint dies vaig menjar / faves seixanta vegades...»). Tendres, seques, parades o pelades, cellades, ofegades, torrades, escaldines... ja ho val, menjar de pobre i, ara mateix, a la meva taula delícia d'un «diletant». He acudit a la meva desordenadíssima biblioteca i he localitzat, per xamba, un dels meus llibres preferits i no exager gens: Història i Ciència de les hortalisses, de Jean-Marie Pelt. Entre mossegada i mossegada, rellegesc el capítol de les faves. Les faves eren conegudes al Neolític i els egipcis ja les havien avorrides com un llegum amb mala reputació, també els mallorquins de la postguerra les avorriren, però per altres causes. Quan comencen a germinar, semblen un òrgan reproductor femení i els sacerdots egipcis, per aquesta causa, els tenien mania. Els grecs arribaren al paroxisme i per a Pitàgores, el del teorema, era vertadera fòbia; conten que, perseguit, fou capturat, per no voler travessar un favar, per por de trepitjar les ànimes dels difunts que, suposaven, s'hi refugiaven de manera molt especial. Els romans, observant aquelles taquetes negres que adornen les flors blanquinoses de les faveres, ho consideraren un mal auguri. Els cristians altre que tal, Sant Climent els atribuïa esterilitat i Sant Jeroni perilloses virtuts afrodisíaques, per la qual cosa en prohibí el consum a la vida monàstica, ja que produïen «titil·lacions als genitals». L'Edat Mitjana i el Renaixement milloraren la mala fama de les faves i situaren més correctament el problema: els pets, bufes i altres flatulències que produïen en gran quantitat; de totes les maneres, aquests resultats, es deia, podien ser aminorats si es mesclava el cuinat de faves amb molta de ceba. Ja veurem, la truita d'avui vespre, si em reserva alguna d'aquelles sorprenents sorpreses o algunes d'aquestes vulgaritats, molt més prosaiques. No es preocupin massa: els en mantindré informats, em sap greu, encara que no els interessi gens ni mica.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.