Els qui vàrem tenir l'oportunitat de veure aquests darrers anys el pare Batllori en situacions d'activitat pública probablement arribàrem a creure que la seva potència intel·lectual era invencible. L'edat, quasi centenària, no li impedia expressar amb un gran ordre expositiu un gavadal immens d'informacions, de comentaris precisos, sobre les més diverses qüestions. Demostrava tenir una memòria prodigiosa. I sempre una gran quantitat de vida acumulada, que convertia cada una de les seves intervencions en un viatge inoblidable pel temps de la història i la cultura. Aquestes impressions neixen de moments concrets en què vaig tenir la fortuna de tractar-lo, de veure'l en acció, d'escoltar de ben a prop la saviesa que brollava de la seva veu, a la vegada enèrgica i amable. Ara me'n record del matí d'aquell dia que el feren doctor honoris causa de la nostra Universitat. En Climent Garau, un bon amic seu, i jo mateix l'anàrem a cercar a Monti-sion i l'acompanyàrem al campus a fer la protocol·lària sembra de l'arbre que en cada cas simbolitza l'arrelament del nou doctor en les entranyes de la UIB. Durant tot el trajecte ens regalà anècdotes i vivències dels seus anys mallorquins (1941-1947), amb emotives paraules per als amics que hi va poder trobar (en Miquel Ferrà i en Joan Pons Marquès, els germans Forteza, les tertúlies literàries clandestines...). En la veu del pare Batllori, el passat històric es feia present amb naturalitat, perquè ens arribava amarat d'emoció, de la calidesa d'unes amistats no extingides, d'unes sensacions de vida que assenyalaven l'estat de felicitat que el va posseir durant la seva estada a la nostra illa, i això malgrat la fosca omnipresència de la repressió que castigava aleshores la llengua i la cultura catalanes.
En una altra ocasió, una nit dels premis Octubre a València, vaig tenir la fortuna de compartir taula amb ell. Va ser l'únic centre d'atenció per a tots els comensals. Et transmetia la idea que gairebé estava en condicions de parlar de totes les coses, les humanes i les divines. I ho feia amb una gràcia insuperable. Aquella nit, l'editor Eliseu Climent estava a punt d'iniciar la publicació del Diplomatari Borja, i al pare Batllori li va tocar fer una intervenció. Es va posar dret, entremig de tota la gent asseguda, i, amb el micròfon a la mà, sense cap mena de paper que li aportàs la crossa d'un guió, va començar a desplegar informacions i idees, anant d'una part a l'altra, però sense perdre mai el timó del discurs. Va semblar que tots els assistents havíem perdut l'alè. Tota la nostra capacitat vital es va concentrar en el sentit de l'oïda. Ningú no es volia perdre paraula, ni tan sols les pauses, d'aquell corrent, fluid i dens, d'idees i de dades, de fets i de personatges. El pare Batllori va ser el principal guanyador d'aquells Octubre.
I també el vaig veure, tranquil i triomfant, al Paranimf de la Universitat de València, i a Santa Maria del Mar, a Barcelona, a l'acte en què devers onze universitats de les terres de la llengua catalana el proclamaren, totes a la vegada, doctor honoris causa. El pare Batllori va assistir a la seva coronació amb una actitud de distanciament, com si tan sols hagués acceptat el paper de protagonista perquè estava interessat a contemplar un espectacle més propi del Renaixament que del nostre temps. Fa mesos, al Palau de la Generalitat, el vaig tornar a saludar. Era el dia que es va constituir el Patronat de l'Institut Ramon Llull. N'era un dels vint patrons d'honor, de l'Institut.
Sempre que el vaig veure i parlar amb ell, vaig tenir la certesa que es tractava d'un dels grans savis universals de la segona meitat del segle XX. Un homenot de la cultura catalana, i també de tota la cultura europea. Els seus llibres -fins a denou volums ben gruixats tindran les seves obres completes- són una gran enciclopèdia de la part més substancial de la història cultural d'occident. I sobretot de les seves manifestacions més rellevants i fundacionals: el Reinaxament, el Barroc, la Contrareforma, el Romanticisme, el pensament catòlic...
Mallorca també és ben present en l'obra de Miquel Batllori. La Mallorca més universal, la de Llull i la de Costa i Llobera.
La vida de Miquel Batllori ha contribuït a enriquir extraordinàriament el coneixement del nostre passat històric i cultural. I el de tot Europa. Ha mort un dels darrers grans savis enciclopedistes del nostre temps. Ens ha deixat després d'haver estat recompensat amb els honors acadèmics i institucionals més prestigiosos. L'existència mateixa de la seva obra serà per a sempre una de les fites perdurables de la cultura catalana, de la cultura europea.
Damià Pons i Pons, conseller d'Educació i Cultura
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.