La moto

Na Maria era una al·lota moderna; havia deixat enrere la passivitat característica de les seves padrines i repadrines. Tanmateix, però, en el tempteig del festeig, les coses no havien canviat gaire: com les joves d'abans, havia esta esquiva, no per cap imperatiu de bona criança ni d'honestedat, sinó per la diversió de l'estira-i-arronsa amb el seu promès. Ja havia superat aquella etapa d'engrescament irresistible, quan la generositat no té límits i la donació del cos és l'obsequi mínim en l'intercanvi amorós. Però en la fase del regateig, que li arribà després de la del despreniment, no acabava de ser feliç. Marcada per les darreres coejades de l'adolescència i obsedida per les idees feministes, plantejava la relació amb n'Enric com un torcebraç entre els dos sexes. Havia convertit la relació física en un premi difícil que n'Enric només assolia després de satisfer unes exigències altíssimes en dignitat i afalacs gratuïts. El joc eròtic no era més que un capítol del joc de poder (talment els versos de Gabriel Ferrater: «(...) tots els fets se'm rebel·len/ si els explico en termes d'afectes/ (...) Jo no ho sé veure. Amb les persones/ primeres de què puc fer ús,/ només construeixo el discurs/ del poder i dels seus desficis»). Passar de l'afecte al poder significa incorporar el desfici, i na Maria ja no fruia del sexe, distreta com estava amb l'orgull. Per alt que fos el preu que feia pagar a n'Enric, cada concessió era sentida per ella com una claudicació. Un dia, però, s'adonà que això no podia continuar d'aquella manera, que havia de recuperar la gratificant sensació que proporciona la generositat i el tacte de la pell sense més romanços. I que havia d'abaixar la guàrdia. Va decidir excloure el sexe de la competició. I va entendre que allò, per a ella, podia ser un gust precisament perquè per a n'Enric era sobretot una necessitat. Les relacions entre ells milloraren immediatament i na Maria no es penedí mai d'haver tornat a l'ancestral saviesa de les padrines, que sempre foren submises dins el llit i no consta enlloc que s'hi avorrissin. Els promesos passaven més temps junts i sovint cercaven racons foscs on n'Enric empenyia i na Maria el deixava fer. N'Enric, il·lusionat, es comprà una moto per trobar més estones d'intimitat. S'acostumaren a passar hores i hores amagats de mirades inoportunes. Solien anar a passejar pel bosc del castell de Bellver després de deixar la moto a la vorera de la carretera. N'Enric era tot passió i na Maria s'ho prenia amb gust, però sobretot amb comprensió maternal. Aquesta combinació, un dia, no va resultar dolenta, perquè mentre n'Enric era d'aquest món, amb les mans ocupades i la mirada estràbica i esgarriada per dins l'escot de na Maria, ella, que no havia perdut gens l'oremus, pegà un llongo i cridant «Que ens roben la moto!» va fer fugir els lladres.