Tornar les coses al seu lloc

Aquestes festes semblen un frenesí. Tot són correlimes orquestrades sota les notes d'un gingenbels mecànics -o tinc un pèl al cul, segons la versió irreverent que canten els meus fills-. Un navegar dins l'abundància. Des de l'opulència de les besades, mai, en cap altra època de l'any les criatures ens besam tant -tot un equinocci per les persones com jo, poc besadores per naturalesa- i ara un a cada galta perquè quan ens tornarem a veure ja haurà passat Nadal, i ara dos més perquè no ens tornarem a veure fins l'any que ve. I la nit de Cap d'Any, besades a tort i a dret, com si en duguéssim endarrer d'untar-nos les darreres baves enraïssonades de raïm. Però les besades rai! que hom en pot donar i salar tantes com en vulga. Que me'n direu de les panxades! La pell del ventre tensa i tibada com un tam-tam de la selva; ben a punt de ser percutida per cridar en auxili perpetu els diurètics, els comprimits digestius -almax i tota la colla de sinònims, germans de llet i clònics quant a composició- ; les tissanes de camamil·la amb herballuïsa; i també, com un eco llunyà, aquests tam-tams imaginaris criden la dieta quaresmal que rebaixi aquests quilos, fins a mitja arrova els més agraciats, que ens hem posat de més. Tenc un amic que està molt disgustat amb el calendari. No troba el moment bo per aprimar-se de debò. El seu cicle vital no li ho permet. Ara, perquè les festes de Nadal tenen vuitena i s'ha de complir amb els sopars -frugals per no dir pantagruèlics- que s'han ajornat perquè no quedava bé atendre'ls durant el període de festes i han estat traslladats passat Sant Antoni i Sant Sebastià, llavors sí que ve una quaresma esquifida que alguna cosa es pot fer sempre i quan, tanta grisor i tanta poquedat calorífica, no es compensi amb alguna ferocitat estomacal envaïda per una estranya síndrome d'abstinència. Llavors les panades i robiols pasquals, menjars familiars sense tant de frenesí però amb la mateixa quantitat de porcella i de fritura. Llavors ve una petita treva, un meset o cosa així, perquè més tard amb l'estrés de final de curs -la majoria dels meus amics són docents- no convé mortificar el cos amb règims i altres privacions. I amb dos bots som a l'estiu on sempre s'hi escau fer un tremponet, amb cuixot tot sucant-hi pa, un poc de tumbet. I no en parlem si en acostar-se la Mare de Déu té la sort que el convidin a pescar i enganxa mitja dotzena de raors; llavors vénen les llampugues, que és producte Balear i cal fer cas als nostres caps de fila, total queda un meset esquifit abans que les matances tornin a encetar el cicle hivernenc. Basten aquests dos perellingos temporals, engrunats entre tanta eclosió calorífica, per emprendre una seriosa dieta?