Medalles i subvencions

He sentit parlar per la ràdio Elena Gómez, la nova campiona del món de gimnàstica. Feia la impressió d'ésser una al·lota simpàtica, que no mostrava cap ensuperbiment tot i que traspuava alegria a dojo per la gesta que acabava de protagonitzar. Les fotos de Tomàs Monserrat ho diuen tot sobre ella, és més etxerevida que l'ull del sol. Deia, Elena, que esperava una gran rebuda a l'aeroport i, sobretot, al seu Manacor. A ambdues bandes estava assegurada la festa. Encara Elena no havia donat la volta d'honor, i la senyora Petrus ja corria cap a la perruqueria a fer-se els rul·los. No haurà estat, Petrus, l'única a córrer per a sortir a la foto. Dolça Mulet, s'ha apressat a declarar que segueix la carrera de l'adolescent des de sempre. I ja que Elena llegeix Borges, cal pensar que aprofitant que el Pisuerga passa per Valladolid, Maria Antònia Vadell l'obsequiarà amb les rondalles. També és probable que dona Maria Antònia li concedeixi audiència, i que després de fer-se un rodet de fotografies amb ella li festegi el maillot de campiona per al seu museu de l'esport. Enteneu-me, tot plegat no deixa d'ésser lògic. Descomptant els dictadors, rarament els polítics brillen amb llum pròpia davant la gent del carrer. Són com la lluna, els polítics de despatx, i reflecteixen la claror d'altri. Insistesc, per tant, que el fet que perdin el cul per fer-se una foto al costat del triomfador o de la triomfadora del moment, és del tot normal. Desgraciadament també ho és, normal, que l'entorn de l'esportista o el mateix o la mateixa esportista, aprofitin l'èxit per a denunciar públicament, en un to planyívol i vindicatiu alhora, que no han rebut prou subvencions dels ens públics. Els pares d'Elena no han estat una excepció, i han aprofitat l'avinentesa per a donar canya, sabedors que dues mossegades i una coça solen donar bon resultat. Coneixem el procés. La premsa esportiva, en general, se'n farà ressò, de la queixa paterna; els federatius corresponents, més estirats que un fus, es reuniran amb els funcionaris del govern i del consell per parlar-ne. I aquests, incapaços de superar el veredicte de culpabilitat que haurà dictat l'opinió pública, estaran disposts a negociar a la baixa qualsevol proposta que els plantegin. En aquest cas concret, el resultat final del «j'acuse» serà que Elena rebrà una pila de diners i, en compensació, lluirà, en el maillot, la bandereta de la Comunitat o l'anagrama d'IBATUR. No vull suposar que no se'ls mereixi, els diners que cobrarà, però és obvi que seran fruit del xantatge moral, no d'una planificació esportiva escaient. I els contribuents tenim el deure i el dret de criticar tant una cosa com l'altra. Vull dir que hem de denunciar tant el recurs de posar mà a la butxaca del polític, com la fam insaciable de subvencions dels que pugen esglaons en la pràctica esportiva. I hem d'evitar, sobretot, la mitificació de l'esportista. Quan Guillem Timoner va guanyar el seu primer mundial en el Vigorelli, va pagar-se pràcticament les despeses del viatge a Milà de la seva butxaca. I Silvestre Pericàs i Martí III foren campions d'Espanya de boxa, en les categories de semipesant i lleuger respectivament, i a tot estirar sopaven de dos moniatos torrats. És evident que els anys quaranta i cinquanta ja són història (i literatura) i que els esportistes -descomptant els futbolistes, que saben que l'atzar, la dissort del contrari i l'error arbitral, beneït sigui Déu!, compten tant com els encerts propis-, aspiren a convertir-se en ordinadors embolicats de musculatura. És, aquesta, l'herència de Hitler i dels Jocs Olímpics de Munich, potser? Deixem-ho estar. Actualment, els esportistes, necessiten subvencions, no per a guanyar, sinó per a ésser dia a dia més perfectes. Elena Gómez té desset anys i entrena vuit hores diàries. Cal pensar que ara n'haurà d'entrenar moltes/moltes més. Ha deixat l'escola (quina bestiesa!) i confessa que no té temps per a conrear altre entreteniment que no sigui la gimnàstica (Ja veig Borges enterrat a una vitrina). No vull entelar la legítima alegria d'Elena i la seva gent, però no puc estar de dir-ho. Elena es fa estimar just veure-la. Irradia vida. A posta em fa feredat el preu altíssim que haurà de pagar per guanyar més i més medalles.