El cafè de Ronda estava engalanat amb enramada de canyes i en
Baltasar preparava un arròs amb brou amb caragoletes de
l'Albufereta o de qualsevol d'aquells corrals i tanques de call
vermell que fan d'Alcúdia un paisatge tan diferent, per originari,
del que mostren els fulletons de promoció turística. Peus de rata i
cames grogues acabaven de fer únic aquell arròs. Igual que era
excepcional una matinal de dissabte alcudienc amb un home que
escriu mecànicament i repetitivament l'obsessió que té un espai
propi, embolicat com està en un capoll transparent, etiquetat de
reserva índia. Si Rubén Barrosometaforitzava així la solitud del
somni "i de la vida: vivim com somniam, havia sentenciat Conrad 'en
el cor de les tenebres'", Catie de Balmann s'encaragolava en una
bossa de ràfia, després de deixar la vestimenta i la motxilla del
seu viatge feta estàtua de marques, per esdevenir aquesta misèria
que es mou al vent del temps, que està al carrer i no es vol veure.
Són aquests actes de bellesa desconcertant que omplen les hores i
els espais, més aquí que als reservats a l'art que només omplen
paper de diari i butxaques que marxant.
Un "qualsevol dels trescadors i cercadors matinals d'escultures,
que havien sorgit com bolets al bosc urbà i de marès mil·lenari
alcudienc" repara amb el panell informatiu del costat de l'església
i el decepciona com si fos pixacà esponerós que vol redescobrir la
geografia patrimonial de la ciutat emmmurallada. Els finestrals
renaixentistes de cases abandonades al temps són com arboces o
murtons per als cercadors d'esclata-sangs pels pinars de s'Atalaia:
hi són, però avui no compten. El novembre alcudienc és lent,
tranquil. «L'abundància ha mort la fam», explica Jaume Pomar per
fer entendre que quatre infants nedin dins un mar de galletes
d'Inca, la mort del desig, la desaparició de la necessitat, origen
de qualsevol recerca. L'auditori, aquest luxe cultural d'una
societat dual abocada al diner, està ple d'art i passen els cotxes
i els camions per la ronda de randetes de gespa, avui amb
escultures com agulletes de plata i graffitis a un taulell, que no
els fa diferents dels que hi ha a l'emblemàtic monument de
l'especulació que és l'edifici des Clot. És el cada dia: Alcúdia
queda enfora de l'enteniment de Ciutat. O massa a prop, per als
viatjants i cosmopolites alcudiencs. Els espais propers se'ns fan
aliens i el temps és tan valuós com per poder-lo perdre un dissabte
al matí sense fer res. Així i tot, prop d'un centenar de persones
arribaren fins a Alcúdia per amor a l'art. I els organitzadors,
encoratjats pels veïnats i alguns empresaris que han col·laborat
com la pluja a fer sortir aquests bolets, ja s'engresquen de franc
perquè en el futur Alcúdia pugui ser un cop a l'any el bosc
encantat que ha estat la setmana passada, on un menorquí de
Ferreries o el mateix Josep Alaminos han tengut temps per aprendre
a jugar a terceti. I és que restaurants n'hi pot haver molts, però
cuiners "bé ho sap en Baltasar i qui el coneixem" no ho pot ser
tothom: més que vendre menjar per engolir cal que li agradi agradar
i seduir, ser net i no enganar.
Avui manca un més rodó per a Nadal i ja hi ha qui fa oi de tanta
ornamentació i parafernàlia rància.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.