A favor de les fronteres

02/11/02 0:00

En poques setmanes he trobat tres referències que qüestionen l'eterna moda d'afirmar que l'existència de fronteres és perversa. Tothom, de grat o per força, està administrativament ubicat dins unes fronteres, i només quan s'hi troba incòmode en reivindica unes altres que sent com a més pròpies. Però la pressió del pacifisme i de l'internacionalisme (que defensen amb arguments consistents l'abolició dels estats) ha fet fins ara que els independentistes haguem d'argumentar a la defensiva la validesa dels nostres objectius. Efectivament, un discurs normal (i, certament, un punt irònic) ha estat afirmar"nos partidaris de la supressió de les fronteres... però després de tenir les nostres i només quan els altres «internacionalistes» les suprimeixin a ca seva. Aquests tres treballs apareguts, però, permeten passar a l'ofensiva i argumentar en positiu a favor de l'existència dels estats encara que siguin petits. El primer, un llibre, The Size of the Nations, del professor de Harward Alberto Alesina, explica que l'opció independentista és ara més propugnada que mai, perquè la generalització de la democràcia dóna aquesta oportunitat als pobles petits, i perquè la globalització fa possible que accedeixin fàcilment a múltiples mercats, cosa que els fa viables sense necessitat dels seus estats tradicionals. Alesina, així, contradiu el discurs dominant i critica les teories que troben ridícul parlar d'independència en plena era de la globalització. I la constatació empírica de la proliferació de nous estats en les darreres dècades deixa en evidència aquells que troben antiquada l'alternativa sobiranista.

La segona referència és un article de Martin Wolf aparegut al Financial Times. Comença per denunciar l'error que cometen tant els partidaris com els detractors de la globalització a l'hora de subestimar la importància de les fronteres. Wolf argumenta que el lloc de naixement és el factor que més determina el futur benestar d'una persona, i no com abans, que era la classe social. En els països avançats es produeix una espiral virtuosa entre el progrés i el millor govern: com més avançat és un país, més progressa, perquè el seu bon govern impulsa més protecció del dret de la propietat, burocràcia honesta, justícia independent, infraestructures i bons serveis educatius i sanitaris. I, en aquestes circumstàncies, la integració econòmica global ofereix als països en vies de desenvolupament (amb salaris baixos) l'oportunitat de ser competitius en el mercat dels productes intensius en mà d'obra. Això, segons un estudi del català Xavier Sala Martín, professor d'Economia de la Universitat de Columbia citat per Wolf, òbviament no ha fet disminuir la distància entre països rics i països pobres, però ha reduït el nombre de persones que viuen per davall els límits de la pobresa durant els darrers vint anys (contra el tòpic que diu que el sistema de mercat empobreix el tercer món). La reflexió que se m'acud és, doncs, que si la funció de l'estat avançat és mirar pel benestar dels ciutadans i, efectivament, ho aconsegueix amb un bon govern en el seu territori, aleshores l'aspiració a tenir un estat d'aquests no pot ser mai dolenta.

Hi ha un tercer treball que ens posa en guàrdia contra la tendència a suprimir una funció de les fronteres: l'anomenada política de portes obertes a la immigració. Aquest document és l'adaptació a la problemàtica migratòria d'un estudi sobre «el comú» (les terres municipals d'ús lliure per part de tota la comunitat) on es demostra que la llibertat d'aprofitar"ne les pastures va provocar que aquestes s'esgotassin (un vertader desastre econòmic i ecològic per a Anglaterra). El professor Joandomènec Ros, catedràtic d'Ecologia a la Universitat de Barcelona, explica d'aquesta manera que permetre l'accés directe de tot el món a la riquesa dels països desenvolupats no repartiria aquesta riquesa sinó que la destruiria. Per tant, segons aquests tres estudis, tenir un estat propi seria una gran cosa per a tots nosaltres, i, de la resta del món, no perjudicaria més que als lladres.