Vint anys, ja, de la victòria del PSOE, el 1982, que inicià el període en el qual el país entrà, amb més llums que ombres, en la modernitat europea. Aquest, potser, sigui el gran llegat de Felipe González. Que va saber «llegir» la necessitat de modernitzar Espanya a pesar que en alguns casos les forces contràries, sempre tan poderoses en el nostre país, feren l'impossible perquè el canvi no fos una realitat. I no només eren forces econòmiques, militars o polítiques externes a l'aparell de poder socialista. Sinó, a vegades, dins de la mateixa estructura. Per ventura això va ser al capdavall el que marcarà l'anàlisi històrica del període de més progrés liberal que hem conegut els espanyols en tota la història. La confrontació de sempre entre el conservadorisme i el liberalisme. En aquells aspectes que el liberalisme triomfà dins del PSOE (sobretot a Sanitat, també en Educació, bastant en el laicisme com alliberador de la llosa catòlica, en la cultura desacomplexada, en la concepció moderna de la producció econòmica...) l'èxit va ser intens i innegable. Allà on les forces conservadores se feren fortes (sobretot els pactes tàcits sobrevenguts i fora de tot marc jurídic legal i democràtic amb les estructures més negres dels aparells policials i militars per tapar la guerra bruta; la manca de capacitat d'entendre el canvi sociològic brutal al qual paradoxalment el mateix govern de Felipe li havia obert les portes; l'aparició del tics sectaris del tipus «és dels nostres» que va fer tancar el ulls a la legió de pocavergonyes que marcaren el ritme de la corrupció en un país que bullia econòmicament...) el fracàs marcà la gestió. Vist amb la perspectiva de dues dècades dels seus inicis, els governs de Felipe han estat un període enormement positiu per a tot el país. Bàsicament perquè va aconseguir posar les bases perquè ens adonàssim que som ciutadans i no súbdits com tradicionalment ens havíem considerat. Aquest element modernitzador, de fort caràcter liberal, va ser possible per la consecució de polítiques socials progressistes (en Sanitat la reforma d'Ernest Lluch és el més important mai no fet en aquest país: la cobertura universal de l'atenció mèdica) combinades amb l'obertura de portes a la individualitat: res no és més modernitzador que la llibertat individual i l'únic instrument de progrés per tendir a la igualtat efectiva de drets. Precisament quan el socialisme governamental començà a tenir els tics de tot poder que se comença a aïllar de la societat que sempre està canviant va ser quan s'inicià la decadència. Un hàbil PP, dirigit des de 1989 per José María Aznar, va ser capaç de veure-ho, i així com el socialisme tendia a no pensar tant en els ciutadans com en les estructures de poder, va anar ocupant el seu lloc en les avantguardes socials (econòmiques, culturals i, finalment, polítiques) que són les anomenades classes mitjanes urbanes. La sort era decidida. Tot un símbol va ser l'oposició de molts socialistes a la llibertat de televisió basant-se en la decrèpita idea, per altra banda mai no concretada realment, de la superioritat de la informació de titularitat pública; i que, com sempre passa, com que no se poden posar portes al camp, en el moment, massa tardà, en què s'obriren les televisions privades (1991) aquestes se convertiren, si més no en part, en altaveu de la decadència dels governs de Felipe. La por a la llibertat, el triomf relatiu dels tics conservadors d'esquerra mesclats amb un discurs que no s'avenia gens amb la pràctica, conduïren al desastre. La incapacitat d'entendre que l'Espanya de 1982 no existia ja onze anys més tard va fer que ni Felipe entengués on era i per què. «Hem entès la lliçó» va dir quan sorprenentment guanyà el 1993. Res més lluny. S'alià amb les dretes més decimonòniques: la pujolista i la catòlica basca. La més intel·ligent, el PP, amb un missatge liberal que després ha demostrat que era pura tàctica conservadora, ocupà el lloc de preferència modernitzadora que havia liderat el PSOE a la sociologia espanyola. Potser aquesta és l'anàlisi que fa l'equip de Rodríguez Zapatero: que l'èxit és liderar el liberalisme com a eina de progrés i modernització, quan qui governa inevitablement el tendeix a arraconar com està passant amb el cessarisme ultraconservador d'Aznar.