Després diran que hi ha desmoralització o desenravenada, que és com millor es defineix l'efecte Matas en el PP Balear, i que tothom veu la botella mig buida. Idò el senyor Font manté l'esperança que els seus tornin al govern d'aquí a uns mesos. Tant hi creu, o tant hi vol creure, que en el canell dret hi du una senzilla polsera de pell "comprada a Eivissa, per ubicar la procedència «tardohippiosa»" en franca decadència (la polsera) i assegura que durarà fins al veredicte favorable de les urnes. Moral de victòria. El més curiós és que utilitza el plural quan explica la promesa, i diu, a qui el vulgui sentir, que la relíquia li durarà fins quan governem, com si l'absent ministre fos de fiar i tengués qualque sentit de la lleialtat amb els qui l'han ajudat a mantenir els privilegis.
El 15 de setembre de 1896, al nord de l'estat de Texas es visqué un gran espectacle que aconseguí congregar 40.000 persones. Els assistents pagaren convençuts de veure una primícia mundial de gran espectacularitat i emoció. L'organitzador ho tenia tot previst; o quasi tot, perquè no havia pensat en la possibilitat que les calderes de dues locomotores a vapor, arrossegant diversos vagons i llançades una contra l'altra a 60 milles per hora, podien explotar i causar tres morts, a més de nombrosos ferits, entre els quals el fotògraf Joe Deane, que perdé un ull per la incrustació d'un pern convertit en projectil. Cent i busques d'anys més tard aquesta demostració de l'estultícia humana ens queda molt lluny (el fet, no l'estultícia) i podem gaudir de la música de Scott Joplin feta arran d'aquest fet "The great crush collision march" amb un distant somriure als llavis. Potser d'aquí a un segle els nostres hereus somriguin amb malícia si ara qualcú té l'ocurrència d'escriure un bolero (el tango també serviria, però se'm fa difícil pensar en l'alegria d'un ragtime...) sobre els estires i arronses entre Esquerra Unida i Els Verds, o viceversa. D'aquí a un segle, si hi ha cançó, riuran, però ara el panorama és desolador i més d'un pot perdre un ull en el penós espectacle. La jugada d'EU de catapultar el senyor Grosske cap a Cort deixa sense marge de maniobra la confecció de la capçalera de llista per Palma. Si hi ha un candidat natural en aquesta coalició és l'exconseller de Treball, per això no es discuteix. Ara bé, després d'ell la llista de membres de la seva formació és nebulosa i, sobretot, amb molt menys reconeixement públic i estirada que la verda senyora Rosselló. (Nota: De la infantil jugada de promocionar el senyor Miquel Rosselló des del cotxe oficial, m'estim més no començar a riure, que a mi em paguen per escriure i les rialles tenen mal llegir). Si la condició per negociar és que s'han d'actualitzar les dades de cada formació, haurem d'esperar el mes de maig i fer la crònica després d'assistir a un gens estratègic xoc de locomotores. Cent anys després podrem (podrem?) riure sense pensar en les estúpides conseqüències de l'experiment.
