Tenc amics que realment són ben afortunats. Com a mínim així es
podria deduir de la vida social que duen a terme. L'altre dia, un
d'aquest col·legues em contava que va tenir l'oportunitat "casual,
tot s'ha de dir" d'anar al sopar del National Mod. Es tracta d'una
festa anual que es fa a Escòcia d'una forma itinerant des de finals
del segle passat i que té com a objectiu fer una exaltació de la
llengua gaèlica. Aquesta llengua és pròpia de la regió occidental
d'Escòcia, especialment, del mosaic d'illes i penínsules que
conformen aquesta part geogràfica. Aquest sopar s'inclou en unes
diades de celebracions on el gaèlic n'és el protagonista
absolut.
Tanmateix no cal fer-se excessives il·lusions car la situació
del gaèlic no és, ni de bon tros, la mateixa que pot tenir el
català als Països Catalans. Tot i que el meu amic va arribar a la
conclusió que la cohesió nacional escocesa, en canvi, és molt més
sòlida. Seria aquest, un tema excessivament llarg i dur per un
article com aquest i que, atès que l'hauria de bastir a partir
d'intuïcions d'un tercer, ara no puc afrontar. M'agradaria tornar
al Gaèlic i al sopar del National Mod. Jo, tot d'una vaig pensar
que podria assemblar-se al sopar tipus «Premis trenta-u de
desembre» que organitzava fins l'any passat l'Obra Cultural Balear,
però ell m'ho va treure del cap. Hi ha algunes anècdotes que el meu
amic em va subratllar com és el cerimonial de l'entrada al sopar,
on tots els comensals de la tropa, un cop instal·lats al seu lloc,
reben les autoritats amb el màxim respecte, això és, aixecant-se
drets. No eren prop d'un milenar, com en els àpats a què ens
congregava n'Antoni Mir, ni poc fer-hi però sí que hi trobà
similituds entre les estretors espaials que hi havia al Casino i
les del restaurant escocès. Eren, com a molt un centenar i mig,
venguts i arreplegats de totes les bandes on aquesta llengua es
xerra. Tots ells, o la majoria, de cara vermellenca, colrada per la
cervesa i el whisky, d'edat indefinida però tots havent iniciat la
capavallada de la vida. Curiosament el gaèlic no era, ni de bon
tros, la llengua dominant en les converses, ni tampoc la que varen
utilitzar els diversos speakers a l'hora de fer els parlaments.
Tampoc no hi havia la parafernàlia del Casino i, per la
familiaritat de l'acte, no feia falta tan sols que hi hagués
megafonia. A més de les paraules de benvinguda, també hi va haver,
m'ho digué amb cara de sorprès, una benedicció de taula. Coses
d'estranyes contrades, li vaig entimar jo. De gent avesada a servar
una certa rectitud cerimonial.
De totes maneres, si fins aquests moments tot varen ser com a
diferències, a l'hora de la veritat varen comparèixer les
semblances. La parlada de consistència, la que havia de posar una
mica d'empena espiritual i intel·lectual, va anar a càrrec d'un alt
capitost de la política Britànica, no em va saber especificar-ho
molt bé, però pensa que es tracta d'un diputat al Parlament
londinenc. L'home va començar fent riure el personal, contant
anècdotes entre trivials i divertides i quan semblava que el
discurs "val a dir que es començava a fer llarg" acabava res d'això
va ocórrer sinó, com un ocell que pren fua, va amollar l'artilleria
pesada i va dir unes paraules que, quan me les relatava, em
semblaren molt familiars: va fer una exaltació del gaèlic i va dir
també que una persona era molt més rica com més llengües sabia
parlar. Evidentment ho deia des de la perspectiva seva, de saber
gaèlic i també altres llengües. Érem al bessó. I el bessó
evidentment era idèntic als discursos que sentim per aquí, des de
la nostra òptica i que, aquests que esqueinen tant al Parlament,
desprecien en la seva praxi quotidiana. Certes riqueses per al Sr.
González Ortea deuen ser supèrflues!
Em regalà un bon whisky, l'amic, cosa que vaig agrair
profundament. I també em va dir que la BBC escocesa va dedicar,
l'endemà a la nit, una gala a retransmetre tot un seguit
d'activitats col·laterals que es fan durant aquestes diades,
especialment, concurs de cançonetes en gaèlic. Em va dir que aquí,
tanta generositat horària per part de TV2 mai no s'ha vista. Jo el
vaig voler animar tot dient-li que potser això encara és un
símptoma de fortalesa de la nostra llengua, car encara no hem
arribat a l'estat residual de poder ser considerat com un
folklorisme atàvic, com si fóssim un documental d'una espècie en
vies d'extinció. Beguérem whisky autèntic, potser per matar el
nostre escepticisme.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.