La Transició espanyola (el pas relativament tranquil del franquisme a la democràcia) ha estat alabada a tot el món i posada com a exemple per a altres països que volen sortir d'una dictadura. I és cert que va estalviar als ciutadans molta violència, latent després de dècades de repressió cruel i miserable. Però ara podem comprovar que els beneficis de la Transició no varen ser gratuïts. I el preu que la democràcia va pagar no es va limitar a la impunitat per als criminals, sinó que tota aquesta en resultà viciada. La permanència d'un franquisme sociològic, avui ja desacomplexat, és el peatge que pagam i pagarem molt de temps per no haver optat per la ruptura democràtica, aprofitant el desconcert que produí la mort del dictador. Els ciutadans d'Alemanya o d'Itàlia pogueren visualitzar (sentències de Nuremberg i linxament de Mussolini) que el nazisme i el feixisme eren aventures que acabaven malament. El comportament dels aliats i dels demòcrates europeus dictaminà quins eren els bons i quins eren els dolents, i va deixar ben clar que no convenia de cap de les maneres ser dels dolents. A França, on el règim de Vichy no va ser, ni de molt, tan pervers com el nazisme o el feixisme en estat pur, les coses també quedaren clares: a tots els pobles del Migdia hi trobareu el carrer Jean Moulin en honor del famós resistent, i no en trobareu cap amb el nom del mariscal Pétain. L'Espanya dita democràtica ha prescindit d'aquesta tasca educativa: abunden els carrers amb els noms dels insurrectes i el govern subvenciona dur flors a la tomba del sàtrapa. Aquí, si de cas, són els demòcrates, els que encara estan acomplexats, i l'ombra de la victòria del 39 s'allarga com la d'un xiprer a posta de sol. Encara ara el franquisme guanya i la democràcia perd. Ho deia fa poc: si Euskadi s'assembla a Bòsnia, Aznar fa de Milosevic. Hi ha, però, altres paral·lelismes més inquietants: molts consideram que l'Alzamiento va ser més contra el separatisme que contra l'esquerra, i el temps ens ha donat la raó perquè dretes i esquerres han estat bones de reconciliar...contra el separatisme (ser d'esquerres a Espanya és, en bona part, una manera de lluitar contra el franquisme sense haver de deixar de ser franquista). És per això que consider que les trinxeres de la democràcia contra el franquisme ara són a Euskadi, i que aquest conflicte és en molts d'aspectes una continuació de la guerra del 36. Espanya vota el PP perquè agredeix Euskadi sense miraments, i vota el PSOE perquè, en això, està d'acord amb el PP. És a dir, Espanya, de seixanta anys ençà, roman bastant falangista. Objectius de Franco eren sacralitzar la bandera, enaltir l'exèrcit i perseguir el separatisme. Bé: aquests són encara els objectius que arrepleguen vots a Espanya. Com si a Alemanya haguessin de predicar la persecució dels jueus per guanyar unes eleccions. Com si a Itàlia haguessin de repetir la retòrica del superhome, de fer l'apologia de la violència o de renegar de la democràcia per convèncer el poble. La Transició no ha abocat Espanya a una democràcia com l'alemanya o la italiana. Espanya torna a cantar Banderas al viento i el currículum més apreciat és el de falangista. La Transició política ha estat superficial i no ha afectat l'immobilisme de les conviccions. El 98, la República i l'actual democràcia no han fos l'anacrònica i ridícula vocació imperial de la raça dels conqueridors. Abans es creien que tenien dret a subjugar altres pobles, i ara encara es pensen que el tenen a no restituir els documents que robaren als rojos. Roda el món i torna al born. Aquest ha estat el camí fet per la Transició.