A vegades la política s'assembla a la vida, a vegades. Però és difícil imaginar qualcú, a l'alçada literària de Neruda, escriure «Me gustas cuando callas porque estás como ausente. Distante y dolorosa como si hubieras muerto...» amb el rampell que inspira la mirada del senyor González a la senyora Munar. Ni Miquel Bauçà hagués aconseguit l'equilibri de «Sense haver"hi una raó, el neguit ens envaïa, tant a casa com al parc. De tot cor ens avorrírem i pensàrem d'esma, ensems, al final, que no calia insistir i continuar. I així amb seny, com a persones, decidírem d'acabar-ho» si hagués volgut reproduir l'estira i arronsa dels Verds i Esquerra Unida. I podria seguir, sense més límit que el paper, en l'exercici d'alevosa traidorïa als poetes. Però no tenc el gabinet del president Antich que em faciliti un lluïment segur, perquè és capaç de trobar l'exemple més popular del significat de «per ara». Llàstima que aquests excepcionals guions de còmic quedin en l'àmbit de consum domèstic polític-periodístic. Bé, gairebé com tot el que feim en aquest endogàmic cercle. La ciutadania poc o gens es preocupa per aquestes floritures. Però això no vol dir que no l'afecti ni el preocupi la política. És clar que sap si hi ha habitages de protecció oficial, guarderies o llits hospitalaris, si millora la gestió o empitjora cada dia, si els menjadors escolars són un negoci rodó o un servei públic... Fins i tot, ha desenvolupat una nebulosa mesura, difícilment definible però absolutament precisa "i no és una contradicció", segons la qual hi ha desviacions en la gestió que s'entenen, altres que es perdonen i poques que escandalitzin. El costum de dur la rivalitat política als jutjats, dia sí, dia també, afecta tan poc a la majoria que encara no he entés perquè s'hi perden tants d'esforços. El senyor Matas pot sortir net dels tribunals però, ni en el remot cas de ser declarat culpable, empitjoraria la imatge de tafur que té. Per cert, la mateixa que no l'impedí aconseguir ser el més votat a Mallorca. És vera que la llei està feta per complir-se, però no la necessitam per res a l'hora de reconèixer el personal, ni ens afecta el seu criteri.
Per aquest difús escandall, el senyor Rodríguez guanya fidelitats i enemics al mateix temps. Segur que per Bons Aires té un redol ben conrat i lleial de voluntats disponibles. El que no sabem "ell tampoc" és la quantitat de viscerals enemics guanyats a pols i amb la pols i renou d'un aparcament fet en clau electoral. Perquè el renou de les excavadores té un missatge molt més precís que els farfalans en el guió d'un discurs. No hi ha dubte.
