El debat de l'estat de l'autonomia de dimecres passat deixà tothom al seu lloc. Sobre la trona del Parlament es veren dos discursos de president, el de Francesc Antich i el de Pere Sampol "atenció al que sol passar quan hi ha dos galls dins un galliner. També s'escoltà el discurs d'una presidenta, Maria Antònia Munar, que deixà de banda púrpures i institucionalismes per intentar arrabassar vots entre l'electorat de base i partforaner del PP, i d'aquí totes les seves punyents afirmacions sobre la immigració extracomunitària. També es va veure el discurs d'un conseller de Treball, Eberhard Grosske, que sap que aviat haurà de deixar el càrrec i no pot amagar que està molt ferit, per això li esclataren els nervis i acusà de «lepenista» Munar quan ella estava rapinyant vots a la dreta. Munar pensa en diferents ciutats i pobles de Mallorca on els batles conservadors no saben fer una política intel·ligent envers els nous vinguts d'Àfrica, i conseqüentment han empipat molta de gent que calla, però també vota. I, per acabar, la cambra escoltà un González Ortea que repetí una intervencio calcada a la d'anys anteriors. A Ortea li manca el punt de ràbia i ambició que ha de tenir tot polític quan aspira a aconseguir el poder. Ortea és una aplicat guardià de la cadira de Matas, i això, encara que sigui inconscientment, afecta i es nota.
Però sobre la sala de les Cariàtides surava una aura estranya: l'assumpció del mateix paper per dos caps de corral. Antich, tal com s'esperava, va fer un discurs conciliador de tots els assoliments dels seus socis de Govern. Escenificà per primer cop l'encarnació de l'Operació Antich, és a dir, un cap de Govern equilibrador, de gran sensibilitat nacionalista, veritable pol central del Pacte de Progrés. Sampol ja s'ho esperava i féu exactament el mateix. Quasi tot foren floretes, però per la passarel·la del carrer Conqueridor desfilaren dues primadonnas en comptes d'una. I això té una lectura clara. El PSM es considera peça lleial del Pacte, però no en vol sentir ni parlar de ser xuclat per la gent del carrer Miracle. La fabricació del Maragall balear no passa, de moment, per cap tipus de matrimoni de conveniència amb la gent de Sampol i Morro. Antich ha sabut trobar el punt exacte de fins on pot treure suc del sentiment nacionalista illenc. Té molt clar el model de país que vol, que no divergeix gaire del model que mostra, portes a fora, el PSM. Prova d'això és que no es cansa de tirar encens sobre la tasca del conseller Damià Pons i, almanco de cara a la galeria, manté un tracte impecable amb el «seu» vicepresident Pere Sampol. Sap que al final seran les urnes les que decidiran. I si Munar té molt clar que per créixer ha de treure tallada dins del que un dia fou el canyellisme d'ample espectre, no està tan clara la frontera del vot entre PSIB i PSM. Antich no mira tant envers les saturades barriades de Palma, on importants segments de la immigració peninsular donen l'esquena als comicis autonòmics, quant al vot progressista dels illencs de socarrel. Una de les raons és que el PSIB-PSOE se n'ha duit moltes sorpreses negatives amb les barriades. L'altra, i més important, és que només hi haurà Operació Antich si hi ha cohesió social, política, cultural i lingüística. Sampol es veu venir els cants de sirena, es ferma a la columna, manté ferm el rumb i recorda que qui més ha lluitat pel que ara vol Antich és un PSM que des del anys setanta fa feina per la transformació que ara comencen a viure les Balears.
