algo de nubes
  • Màx: 24°
  • Mín: 19°
22°

L'insularisme lingüístic del PP

L'anunci, a través de Jaume Matas, que el PP farà bandera electoral de la defensa del «bilingüisme» enfront de la «imposició» del català, ha recuperat per a la llengua, després de molts anys, actualitat política. És una vella història que es remonta el 1973 amb la polèmica aquella que s'anomenà «de'n Pep Gonella», que va ser un divertiment per a intel·lectuals, i per a algun interessat en la disputa, però que no va quallar políticament. De fet, en els anys de la transició i fins a la instauració autonòmica, el tema aquest mai no va tenir entitat política, perquè l'únic àmbit ideològic que n'hi podia donar, la dreta, estava dividit entre el partit hegemònic, UCD, i el marginal, AP. Dels dos, només el segon assumí un relatiu activisme verbal a favor de l'insularisme lingüístic (formalment no secessionista). Els centristes tengueren una cúpula dirigent que si bé mai no va ser gaire entusiasta del català tampoc mai no s'hi oposà, i quan tengueren en les seves mans la primera estructura d'autogovern, el Consell General Interinsular (1978-1983), triaren persones (Conrado de Villalonga, Valentí Puig...) per a la gestió cultural que ho tenien molt clar i, en conjunt, formaren un equip en el qual el principi de respecte al que l'academicisme diu (la unitat lingüística i l'estàndard de referència) era un fet, encara que en quadres inferiors i bases el discurs gonellista prenia amb facilitat. AP, per la seva banda, va viure uns anys políticament horrorossos. A l'únic lloc on treia el cap, Eivissa, tenia un lideratge (Abel Matutes) molt més preocupat per anar conrant carrera nacional que local, i els intents del «búnker cartaginès» (el gonellisme pitiüs) no passaren mai de disputa de premsa per a desenfeinats. A més, els desastres electorals consecutius (generals de 1977, excepte el senador Matures; i les locals i preautonòmiques de 1979) els deixaven en molt mala posició. L'enfonsament d'UCD (1982 i 1983) suposà l'enlairament d'AP, que obtengué el primer govern autonòmic gràcies a l'ajuda d'UM. Però el trànsit entre la depauperació electoral i l'èxit va ser tan curt que allò de la llengua mai no tengué temps per quallar. Les veleïtats lingüístico-insularistes s'esvaïren tot d'una que es tocà poder: s'optà per no fer res i deixar fer, com en tantes altres coses. Perquè, clar, tenint el poder, ja no necessitaven l'excitació social. Al contrari d'allò que passà al País Valencià on UCD, desesperada per l'èxit electoral del PSOE, jugà a fons la carta de l'excitació anti-calanista del «búnker barraqueta» que tan bé li anà. Ara el PP excita la mateixa bubota, amb matisos. N'hi ha que pensen que és una burrada. Bé, al marge de valoracions personals, ideològiques, polítiques i acadèmiques, els conservadors (si més no part de la direcció) saben que el substrat social ara sí és madur, perquè pugui quallar aquesta excitació. De fet, mai com ara (per raons sociodemogràfiques) havia existit. Ara no és el sociològic anti-catalanisme indígena de tipus insularista lingüístic (com va ser en els seus inicis), sinó la pura i clara opció arraconadora del català a favor directa i sense complexos del castellà. Les enquestes detecten que la demagògia en aquest sentit pot trobar favorable acollida en capes socials considerables. Suposar, com n'hi ha que suposen, que perquè l'academicisme digui blanc la política ha de ser blanca, és una ingenuïtat terrible. Basta veure el cas del País Valencià (o els estats dels Estats Units on és obligatòria l'explicació de la teoria creacionista en lloc de l'evolucionista) per adonar-se'n que una cosa és el que diuen els ambients acadèmics, per universitaris que siguin, i una altra completament diferent, i al seu marge absolutament, el que facin per interessos electorals els partits polítics.

Ara el PP sap que existeix aquesta base sociològica que vol sentir el missatge que la absoluta i real preeminència social del castellà ha de tenir paral·lel en el món institucional i en la política educativa. No és una tàctica buida de sentit i per això el PP comença a espipellar a veure què li pot rendir. Amb la diferència afegida sobre els temps dels dirigents respectuosos amb el català d'UCD, que els molts del PP que no hi estàn d'acord, amb aquesta tàctica, callaran perquè no tenen opcions, ni voluntat, de fer ni dir res contra les consignes que es reben de Madrid.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.