nubes dispersas
  • Màx: 25°
  • Mín: 19°
25°

Les modalitats de Jaume Matas

És clar que la cultura d'un país no és patrimoni exclusiu d'una ideologia. Això, que sembla una perogrullada, és una perogrullada, però no serà ociós recordar, per exemple, que l'esquerra francesa té una actitud crítica, però no excloent, davant escriptors com Céline, Mauriac o Bousset, per no parlar de Balzac; i que la dreta d'aquest mateix país té una actitud idèntica davant l'obra de Jean-Paul Sartre, Simone de Beavoir et al., i tot plegats, inclòs Camus, són patrimoni de la cultura francesa. Allò que no faria la dreta seria permetre que l'esquerra els segrestàs Bernanos ni l'esquerra permetria que la dreta s'arogàs tots els drets sobre l'obra d'Aragon. Si ens acostam a Mallorca, aquests hàbits civilitzats s'esmicolen i donen lloc a una barbàrie petita i tenebrosa.

La nostra tradició literària sorgeix en gran part del conservadorisme en totes les seves variants, i, a pesar d'això, la dreta actual sembla desentendre-se'n deliberadament, fins acusar l'esquerra d'haver-se fet seu el cant de La Balenguera. D'aquesta actitud neix també la paradoxal defensa de les modalitats pròpies del país, que suposaríem en perill d'extinció si només escoltàssim una part de la dreta mallorquina, i molt especialment el discurs reincident de l'actual ministre Jaume Matas. És mal de fer interpretar aquest interès a defensar les modalitats com alguna cosa més que no sia una lluita contra la llengua estàndard, si tenim en compte la llengua en què han passat a la història de la nostra literatura escriptors tan poc revolucionaris com Joan Alcover, Costa i Llobera, Llorenç Villalonga, Maria Antònia Salvà, Salvador Galmés o Guillem Colom. És difícil imaginar un ús més fèrtil de les modalitats que el que en va fer el capellà llorencí a tota la seva obra narrativa. I qui va treballar més que Antoni M. Alcover i Francesc de B. Moll per preservar tot el patrimoni lingüístic de l'àmbit de parla catalana? Assenyalar el perill d'extinció de les modalitats en la llengua estàndard i no fer menció del castellà és una fal·làcia que mostra massa el llautó.

D'altra banda, podem imaginar Javier Arenas assumint el discurs de Matas per defensar les modalitats andaluses contra l'estàndard castellà? El discurs de Matas pot parèixer d'una retòrica vergonyant, ja que tracta de difondre un missatge que no es vol explicitar. Però, en fi, lluny de qualsevol judici d'intencions, no pot fer cap mal a ningú enriquir la ideologia pròpia amb les aportacions de la cultura pròpia. Per obtenir-ne els beneficis i les indulgències de rigor, basta acostar-s'hi amb serenitat, sense prejudicis i amb la seguretat que sempre ens queda alguna cosa per aprendre. Hi ha països en els quals la dreta ho ha fet, i amb resultats admirables i profitosos per al conjunt de les seves societats.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.