És clar que la cultura d'un país no és patrimoni exclusiu d'una
ideologia. Això, que sembla una perogrullada, és una perogrullada,
però no serà ociós recordar, per exemple, que l'esquerra francesa
té una actitud crítica, però no excloent, davant escriptors com
Céline, Mauriac o Bousset, per no parlar de Balzac; i que la dreta
d'aquest mateix país té una actitud idèntica davant l'obra de
Jean-Paul Sartre, Simone de Beavoir et al., i tot plegats, inclòs
Camus, són patrimoni de la cultura francesa. Allò que no faria la
dreta seria permetre que l'esquerra els segrestàs Bernanos ni
l'esquerra permetria que la dreta s'arogàs tots els drets sobre
l'obra d'Aragon. Si ens acostam a Mallorca, aquests hàbits
civilitzats s'esmicolen i donen lloc a una barbàrie petita i
tenebrosa.
La nostra tradició literària sorgeix en gran part del
conservadorisme en totes les seves variants, i, a pesar d'això, la
dreta actual sembla desentendre-se'n deliberadament, fins acusar
l'esquerra d'haver-se fet seu el cant de La Balenguera. D'aquesta
actitud neix també la paradoxal defensa de les modalitats pròpies
del país, que suposaríem en perill d'extinció si només escoltàssim
una part de la dreta mallorquina, i molt especialment el discurs
reincident de l'actual ministre Jaume Matas. És mal de fer
interpretar aquest interès a defensar les modalitats com alguna
cosa més que no sia una lluita contra la llengua estàndard, si
tenim en compte la llengua en què han passat a la història de la
nostra literatura escriptors tan poc revolucionaris com Joan
Alcover, Costa i Llobera, Llorenç Villalonga, Maria Antònia Salvà,
Salvador Galmés o Guillem Colom. És difícil imaginar un ús més
fèrtil de les modalitats que el que en va fer el capellà llorencí a
tota la seva obra narrativa. I qui va treballar més que Antoni M.
Alcover i Francesc de B. Moll per preservar tot el patrimoni
lingüístic de l'àmbit de parla catalana? Assenyalar el perill
d'extinció de les modalitats en la llengua estàndard i no fer
menció del castellà és una fal·làcia que mostra massa el
llautó.
D'altra banda, podem imaginar Javier Arenas assumint el discurs
de Matas per defensar les modalitats andaluses contra l'estàndard
castellà? El discurs de Matas pot parèixer d'una retòrica
vergonyant, ja que tracta de difondre un missatge que no es vol
explicitar. Però, en fi, lluny de qualsevol judici d'intencions, no
pot fer cap mal a ningú enriquir la ideologia pròpia amb les
aportacions de la cultura pròpia. Per obtenir-ne els beneficis i
les indulgències de rigor, basta acostar-s'hi amb serenitat, sense
prejudicis i amb la seguretat que sempre ens queda alguna cosa per
aprendre. Hi ha països en els quals la dreta ho ha fet, i amb
resultats admirables i profitosos per al conjunt de les seves
societats.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.