Les ambigüitats de Llorenç Villalonga

TW
0

La mancança d'una estructura ètica, d'alguna mena d'imperatiu moral, d'un sentir"se obligat a comportar"se d'una determinada manera i no de qualsevol manera, no deu ajudar gaire a l'eventual adopció de cap metafísica o, senzillament, al maneig de cap conjunt d'idees coherents amb un mínim de rigor. Dit amb altres paraules: la inconsistència ètica pot contribuir poderosament, tal vegada, a la inconsistència intel·lectual. O viceversa, perquè segurament també és cert que la inconsistència intel·lectual també pot contribuir a la invertebració moral. La qüestió de què és primer pot esser "en aquest terreny com en molts d'altres terrenys" una falsa qüestió, una pregunta sense sentit. I, a efectes pràctics, podem concloure que ambdues invertebracions, tant l'ètica com la intel·lectual, poden tenir una relació mútua dialèctica, en la qual cada una de les parts alimenta o sustenta l'altra i cap d'elles pot considerar"se plenament la causa de l'altra amb una total precedència. La realitat sempre és més complexa que les nostres interpretacions. Un exemple notable del que volem dir pot esser el cas de Llorenç Villalonga, tant des del punt de vista de la seva escriptura, de la seva obra, com des del punt de la seva ideologia "o fins i tot de la seva biografia" perquè, òbviament, obra, pensament i personatge es troben molt fortament interrelacionats. De fet, el caràcter ambigu i esmunyedís de l'obra villalongiana ha estat remarcat per pràcticament tots els seus estudiosos. I, tot garbellat, aquesta obra no és més que un fidel reflex de la seva visió de la vida. «No hi ha una sola idea que no dugui en si mateixa la seva refutació possible», fa escriure Villalonga a Don Toni de Bearn, el seu personatge més representatiu, el seu alter ego més conspicu.

Si partim, doncs, d'aquestes dues ambigüitats més radicals, la intel·lectual de l'escèptic davant tota pretensió de veritat absoluta i la moral del més que reticent a considerar"se obligat per cap regla absoluta i incommovible, sembla massa fàcil que aviat ens puguem topar amb l'ambigüitat narrativa o la política de qui s'autodefineix en la seva joventut com «vago deportista de la cultura», en una carta oberta a Gabriel Alomar (El Dia, 14"X"1931).

Justament aquestes dues ambigüitats específiques, del seu discurs literari i dels seus pronunciaments en matèria de política, són les tractades admirablement en els dos volums que enguany han inaugurat la col·lecció patrocinada per la Fundació Casa Museu Llorenç Villalonga i les Publicacions de l'Abadia de Montserrat. Es tracta de La tafanera posteritat. Assaigs sobre Llorenç Villalonga, de P. Louise Johnson, responsable actual dels Catalan Studies de la Universitat de Sheffield, quatre assaigs que deriven de la seva tesi doctoral, llegida a la Universitat d'Oxford l'any 1996. En el primer, se centra en l'ambigüitat del discurs narratiu de Bearn o la sala de les nines (amb un epíleg que, al meu entendre, ningú ha estat capaç de justificar realment), Andrea Victrix i El misantrop; en el segon s'aborden les idees de Villalonga sobre el present i el futur de l'art; el seu tractament de l'homosexualitat s'estudia en el tercer i la manca de «seriositat literària» en el quart. De les breus pàgines de les seves conclusions, entenc que cal destacar la seva fina crítica de la crítica "perdó per la redundància", més o manco acadèmica, nostrada, en la qual massa sovint «les minuciositats de la correcció lingüística hi regnen supremes».

L'altre volum recull els Articles polítics (1924"1936) de Llorenç Villalonga, seleccionats i editats a cura de Jeroni M. Mas Rigo, l'autor de l'Aproximació a la ideologia política del primer Llorenç Villalonga (1924"1936), que precedeix els esmentats articles "escrits aquests amb la més absoluta llibertat que caracteritzen les elucubracions de l'època de l'autor", el qual és segurament el millor treball amb que comptam fins al dia d'avui sobre la matèria. En definitiva, un volum la lectura del qual cal recomanar de totes totes per deixar de creure en un Llorenç Villalonga falangista convençut. Si deixam de banda la seva dedicació a la seva obra i a guardar la roba, cal pensar que no va estar mai convençut de res.