Francament, començam a estar avorrits de parlar, setmana rere
setmana de les ocurrències del caudillín (el diminutiu cada setmana
que passa resulta més inexacte); però com que ja no tenim en
Carandell per dedicar-li uns quants capítols en una nova edició
ampliada del seu Celtiberia, no volem que les casposes aventures
del Capità Espanya i el seu escuder, Robin-Trillo, quedin sense ser
homenatjades en paper imprès.
La borratxera de poder del guerrer de l'antifalç i martell
d'heretges perifèrics ens provoca una vomitera creativa, que el
nostre natural irònicament generós i generosament irònic té
tendència a convertir en una pluja d'idees per ofrenar a la nova
glòria d'Espanya, el caudillín, el capità de l'armada invençuda a
la batalla de Perejil. Però no sembla que el corral estigui per a
bromes i en l'estat d'obnubilació permanent que sembla viure el
nostre impacient, hi ha el perill real que les prengués com a
propostes serioses. O sigui que, res d'insinuar que els al·lots, en
entrar a classe haurien de cantar el «cara al sol», res de bromes
sobre camises blaves...
Reprimirem el rampell més primitiu que ens provoca la nova
fantasmada del caudillín, amb el seu homenatge a la bandera. Una
bandera que simbolitza l'or que robaren a Amèrica i la sang dels
indígenes que vessaren per fer-ho. Una bandera que significa, en
paraules del ministre de la guerra, Federico Trillo, «l'orgull de
compartir una sang, una llengua i una terra» (un servidor, en el
seu afany de marcar distàncies, no ho hauria formulat millor).
Obviarem la part més ridícula i rància del gest i n'analitzarem
breument un detall implícit, que crida poderosamet la nostra
atenció. Crec que el patètic homenatge militar a la bandera
espanyola que ha muntat el caudillín és la primera vegada, en molts
anys, que el nacionalisme espanyol respon amb un gest simbòlic a un
fet d'un nacionalisme "diguem-ne" «perifèric», en aquests cas el
nacionalisme basc. Històricament ha estat a l'inrevés: el
nacionalisme espanyol sempre havia fet, i els altres havien
reaccionat simbòlicament. És més, el nacionalisme espanyol no havia
tengut, almenys en els darrers anys, la necessitat de fer-se
explícit, d'aparèixer d'una manera clara i vistosa i la tàctica
havia estat la de negar la seva existència, al mateix temps que
s'atacava i ridiculitzava la resta de nacionalismes.
Deuen percebre la situació com a molt greu per fer aquest gir de
cent vuitanta graus. Es deuen sentir molt amenaçats per optar per
practicar el nacionalisme desacomplexat que ha predicat Aznar.
Molt malament es deuen veure si l'únic argument que els queda és
tudar 379.238 euros (més de 63 milions de pessetes) a fer-se una
banderota. Nosaltres, essent com som partidaris del reciclatge,
suggeríriem a «su majestad el predidente del gobierno», que diria
el batle de Madrid, una operació molt més econòmica i ecològica:
podria retirar totes les banderes espanyoles que fan nosa per aquí
i, amb tantes com en tenim, se'n podria fer una de molt més
grossa.
Aznar parla d'acomplexats, sense adonar-se que ell és el primer,
ja que pel que sembla és dels que creu que el tamany sí que
importa. Aznar comana una rojigualda de 14 metres d'ample per 21 de
llarg, conscient, potser, que mai no serà capaç de fer-la
suficientment petita i estimada com perquè càpiga al cor de la
majoria.
Aznar ha fet fer una bandera de quaranta quilos de pes i de 294
metres quadrats per simbolitazar la grandesa del seu país.
Però si el que pretén Aznar és aparcar els problemes dels seus
ciutadans, si vol fer de la gegantina ensenya una estora per
amagar-hi devall tota dissidència, tota discrepància, tota
diversitat, s'equivoca, perquè és massa petita.
Aznar la té petita, la bandera.
I pesa tant que no se li aixeca.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.