Avui matí s'inaugura a Ciutadella el congrés internacional que, a redós del bicentenari de la Pau d'Amiens, estudiarà múltiples aspectes sobre l'any 1802 a Espanya, en el canvi de segle i en el marc de la recuperació de la sobirania sobre l'illa de Menorca. Confés que som tan ingenu "o sigui un freturat de veritable nas periodístic" que fins fa dos dies havia fiat ulls clucs de la neutralitat i la bondat ideològiques d'aquest esdeveniment acadèmic.
No és, ni prop fer"s'hi!, que no tengui credibilitat plausible el prestigi dels professors d'Espanya i Europa que hi prendran part; ni que les qüestions que hi analitzaran els catedràtics per reconstruir el calidoscopi de l'època no siguin rics i solvents, mereixedors del màxim respecte, i que tot plegat en resulti unes jornades d'alta saviesa acadèmica. No, la cosa no va per aquí. El problema, més aviat, rau en les intencions tàcites amb què s'ha convocat la gran trobada per part de la Sociedad Estatal de Conmemoraciones Culturales S.A., ens públic que depèn del Govern de Madrid.
M'he adonat del marro en parlar amb l'historiador menorquí que ha estat el primer valedor de la commemoració, el veritable pare que, abans de l'arribada del 2002, havia estimulat voluntats i feina, esforços de programació i disseny d'una efemèride, fent"ho sense bandositats que tendissin a una pura i simple exaltació d'espanyolitat "o més exactament, espanyolisme. Resulta que aquell qui va moure tot aquest assumpte del bicentenari, amb tot el seu grup de col·laboradors, ni tan sols han estat convidats a la inauguració oficial. I no és la primera descortesia flagrant! El mes d'agost, la mateixa Sociedad Estatal ens portà a l'illa un soberg concert a tota orquestra sota la direcció de Jordi Savall. La gent de la comissió del bicentenari, però, només fou mereixedora de dues entrades. També l'agost, el mateix organisme havia remogut els millors museus estatals i, dia primer, va inaugurar una exposició de pintura, cartografia i objectes domèstics de l'època. Ara bé, els veritables promotors de la celebració menorquina "és a dir, els del país, els intel·lectuals locals, els insignificants erudits de poble, per entendre'ns" no hi han pintat res, ni han estat requerits per res. Els de Madrid, amb molta solvència intel·lectual i molts d'euros per a despendre a províncies "províncies recuperades!", ens han portat uns goyes admirables, mai vists, procedents dels fons del Prado de Madrid. Mirat fredament, la cosa resulta excepcional, inaudita i irrepetible per a una Menorca que és un niell, que ni pesa socialment ni té prou poder d'influència a escala espanyola. El resultat de la mostra artística "em sembla a mi, a un del país que no és ningú" ha estat el pitjor imaginable, a banda, és clar, del menyspreu a la cortesia habitual entre bona gent, i sobretot exigible en algú que arriba de fora convidat. No és que no s'hagin volgut deixar guiar pels nostres experts, és que, enlloc de fer"nos una recreació social, artística, econòmica o política, o de la quotidianitat de la Menorca de 1802 com a tema bàsic i central, s'ha exhibit l'Espanya del tombant de segle, dins la qual, com un apèndix, s'han incorporat elements esparsos de la Menorca d'aleshores. El matís és important. En aquesta mostra s'ha imposat Espanya, i hi veiem abans l'Espanya genèrica unicultural (amb uns afegits d'ambientació menorquina), que no pas l'illa, que hi és reflectida complementàriament i sense cap reconstrucció de conjunt. És com si l'ideòleg de l'exposició hagi aspirat a renovar el dogma centralista de començaments del XIX, en què Madrid creia que recuperar Menorca era deglutir"la, com ja havia fet la monarquia borbònica amb altres territoris no castellans. Si fa no fa, supòs que el que hem vist a Menorca aquest estiu és un preludi "un assaig real"del que faria el centralisme si recuperés Gibraltar. Les mones endèmiques de la zona serien convertides en peluixs de souvenir. Entretant, Menorca ha estat tractada com el peluix de 2002 de la Pau d'Amiens.
