Encara que em digui a mi mateixa, quasi en forma de rosari, o millor de lletania, que el que faci o digui l'església catòlica no m'afectarà, fins i tot que reforçarà la pèssima opinió que particularment tenc de la majoria de les cúpules de poder d'aquestes grans multinacionals, arriba l'hora de repassar titulars i la indignació em ve de sobte. No he arribat a entendre mai aquest concepte de la nul·litat matrimonial si del que estem parlant és d'unions indissolubles i d'una organització que precisament no es caracteritza per la seva flexibilitat doctrinal "de la moral ja no en parlam perquè hauríem de suposar que en tenen". Després de comprovar la rapidesa i l'alegria amb la qual gent de certa classe social es tornava a casar per l'església, vaig entendre l'equació entre la flexibilitat i el poder econòmic dels demandants. Una teoria com qualsevol altra, que se'm confirma cada pic que un membre de la cúpula "és a dir de morat cap amunt" sol obrir la boca. No tenen suficient amb els xous beatificadors i les pressions del Vaticà a favor de dictadors com Pinochet, ara ens han de recordar que els maltractaments no són motiu per finalitzar la relació, supòs que pel peregrí argument dels moments bons i dolents de la unió comercial anomenada matrimoni. I és que encara que un sigui conscient que en segons quins negocis s'arrisca a certes penúries, a vegades no es pot evitar el gust i l'estabilitat que pot donar un bon matrimoni, com una bona feina de polític. D'això darrer en sabem molt aquí, a la terra dels cacics on els nostres personatges públics sota el paraigua de l'aforament es dediquen a fer feines de molt dubtosa legalitat. N'hi ha que miren o, simplement, estan més amunt i la protecció els ve de la pròpia cúpula judicial, així qualsevol... Encara que seria més elegant com a mínim callar i badar la boca que d'ofesos aquest món n'és ple, però d'honrats?