En aquesta feina (?) que compartesc amb vosaltres, el valor del treball depèn de la vàlua de les fonts i del meu enteniment. Puc anar joiós de tenir amics i coneguts ben informats; però l'enteniment a vegades presenta mancances manifestes que condueixen a la inexactitud, per no dir al ridícul. Com que a cadascú se li ha de donar el que és seu, he sabut que a la sanitat privada li correspon la meitat del tractament de la consellera Salom. Contemporalitzadora com s'ha demostrat, practica el model mallorquí de sanitat; aquell d'anar a la pública o a la privada amb la naturalitat de qui ho ha fet tota la vida. Els meus amics defensors radicals de la sanitat pública li retraurien aquest tarannà, en nom de l'exemplaritat que li correspon. Els altres, parlarien de la socialització de tots els recursos en benefici de la col·lectivitat. Jo, només puc reconèixer l'errada d'assignar-li una radicalitat que no exerceix. Idò, com la majoria de membres del govern, que actuen emparats en això anomenat governar des de la realitat (la que havien de canviar). D'una telefonada del senyor Rodríguez, o del seu pit-bull De Santos, preocupant-se per la salut de la consellera que no assistí a l'estranya reunió, ni una paraula: que ells, a diferència meva, no s'equivoquen. l l l

El que canvia, un vespre a l'any, és Palma. No sé si augmenta el nivell de vendes d'art, el de cultura mitjana o el d'afició a visitar exposicions, però la Nit de l'Art s'apunta l'èxit de treure centenars de persones de la rutina i expulsar-les als carrers, galeries i bars. Sobretot, bars. Un vespre que Palma sembla el que en la melangia creim recordar que va ser. Segur que ens equivocam i la memòria ens juga una mala passada: Palma no existia abans del senyor Rodríguez, malgrat que nosaltres érem més joves. Sigui com sigui, ha augmentat la població mobilitzada aquest dia. I això, sense comptar que allà on abans hi havia un batle emèrit, el senyor Fageda, ara, a més d'ell convertit en la seva pròpia rèmora, hi ha l'hereva, la senyora Cirer, els competidors i tota la cortque pugna per entrar o mantenir-se en Cort: una gentada. També hi ha gent normal, la veritat, que pul·lula per entre quadres i això que en diuen performances. També hi ha fotografies, moltes. Fetes per fotògrafs, la de Scianna al Solleric és tot un document de la nostra època, i per artistes al rebuf de la moda de la foto. Bé, que hi ha de tot, i tot regat amb vi i besades, moltes besades. La Palma «pija» i la de la «gauche divine» (poc divine i menys gauche) comparteixen rialles i cert neguit per a veurer-ho tot. Impossible. Però també semblava impossible que la zaplanista CAM usàs el català com a única llengua, i ja ho veis: publicitat i retolació, de la patrocinada antològica de Feito, tot en la llengua del país. Miracle provocat per l'ascensió als cels madrilenys del senyor Zaplana o simple mimetisme comercial; l'important és el canvi i el que hem guanyat.