Quadern de viatge

Vist des de la distància del temps, no hi ha dubte que érem uns depredadors. Tot allò que caminava, volava o nedava, àdhuc tot allò que s'arrossegava, comestible o immenjable, era l'objectiu de les nostres caceres d'infantesa. Més que per un instint assassí, estàvem posseïts per un impuls atàvic. Matar bestioles era un entreteniment que practicàvem sense remordiments. Ens devia venir d'avior, aquesta inclinació primitiva vers la violència gratuïta i l'extermini.

Durant els inacabables dies d'estiu, ran de mar, tot allò que es movia, i encara tot allò que vivia, era susceptible de ser caçat, pescat o matat. Preferíem, això sí, les captures que es podien menjar, car a casa tot s'aprofitava. Els crancs peluts, als quals sotmetíem a vigilància constant en els seus caus fins que sortien per assolellar-se, daven gust de marisc a l'arròs. Els pops, sempre durs malgrat els atupéssim sense esma llançant-los contra les roques, es guisaven amb ceba. Els peixos de roca, segons la mida i l'espècie, o bé es fregien de segon amb un tumbet d'albergínies i pebres vermells, o bé es bullien per fer brou. En canvi els crancs sabaters, malgrat la seva abundància, no tenien molla, les reboses eren llimoses, les llises de merdera devien tenir gust d'això, de merda i les salpes eren de carn amarga. Només les matàvem per mitigar l'avorriment. Fins i tot les pegellides, uns éssers innocents i indefensos que viuen en el tombant de les ones, aferrats a les roques, no es salvaven de la nostra malvestat. Les arrabassàvem amb la punta d'un ganivet o d'un tornavís i la mare ens les bullia. Quedaven com solets de cuiro, lleugerament reblanits, als quals afegíem un raig de suc de llimona i un polsim de pebre bo i ens fèiem la il·lusió que menjàvem cloïsses. A les berenades tots exclamàvem, no gens convençuts: són bones les pegellides, semblen cloïsses! Ben veïnat de ca nostra hi estiuejava una família amb set o vuit fills, tots més grans que jo. Tots més vius que jo. Tots més cruels que jo. Eren professionals de la rapinya. Assassins de sòlida formació comercial. Segur que cap d'ells no ha esdevingut ecologista. Pescaven anguiles en el torrent de Son Real, que aleshores n'era ple. Els dies de més calor l'aigua podia, embassada en un corrent immòbil voltat de canyet entre pendents de matissar i pinassa. Les duien en coves de vímet, a les anguiles. Fou un misteri saber com s'ho feien, fins que descobrírem que feien esclatar bombes dins l'aigua. L'explosió les rebentava i suraven sobre la molsa verda de l'estany. Aquells cistells plens de serpents obscures, i de llim, i d'ulls, feien oi. En venien una part i de l'altra en menjaven els set dies de la setmana, per dinar i sopar, cuinades de totes les maneres imaginables. Aquells sí que en sabien, de matar. Tenien vertadera vocació. Ens hi passàvem hores, sota l'inclement bater de sol, en el tenassar, en el salobrar o a la pineda, aguaitant les nostres víctimes innocents. Disposàvem d'un instrumental adient, sovint construït de forma rudimentària, però efectiva: fitores i gambaners, canyes i ginyes, escopetes i arpons, fins i tot arcs i fletxes fetes amb barnilles d'acer de paraigua. Quan ens cansàvem de la mar, o les ones del temporal ens impedien pescallar, ens anàvem a la garriga, a caçar papallones, o llagosts, o regiràvem les pedres per trobar-hi petits escorpins i posar-los dins pots de vidre.

Fins que un dia descobrírem que érem uns aficionats. Els primers turistes francesos que arribaven d'aquell nord civilitzat, venien proveïts de canyes flexibles que llançaven robadores per pescar llises. Llises! Ni els dies de més fam no ens havíem atrevit a tastar-les. I el que encara ens semblava més cruel: agafaven els eriçons. Sacs plens. Poals plens. Senalles plenes. Els xapaven i se'n menjaven una minúscula porció. Ells sí que eren ànimes sense escrúpols.