Diumenge, 1." Uns al·lots juguen just en el tombant dels
esquitxos. Hi ha un poc de mar vella. Restes d'un embat que ahir
degué entrar fort. Van d'un cocó a l'altre fent saltirons, proveïts
d'ormetjos per empaitar els cabots. La seva cridòria s'escampa pel
roquissar i penetra l'aire tebi i feixuc que presagia tempesta. En
deu minuts, la negror que enfosquia el cap de Menorca s'ha situat
sobre nosaltres i els niguls han amollat quatre gotes. Tothom ha
escampat a corre-cuita, però els al·lots han continuat el
trespoleig dels bassiots sense adonar-se'n. I, per un moment, he
recordat quan érem nins i vagarejàvem per les tenasses de Son
Bauló.
Vist des de la distància del temps, no hi ha dubte que érem uns
depredadors. Tot allò que caminava, volava o nedava, àdhuc tot allò
que s'arrossegava, comestible o immenjable, era l'objectiu de les
nostres caceres d'infantesa. Més que per un instint assassí,
estàvem posseïts per un impuls atàvic. Matar bestioles era un
entreteniment que practicàvem sense remordiments. Ens devia venir
d'avior, aquesta inclinació primitiva vers la violència gratuïta i
l'extermini.
Durant els inacabables dies d'estiu, ran de mar, tot allò que es
movia, i encara tot allò que vivia, era susceptible de ser caçat,
pescat o matat. Preferíem, això sí, les captures que es podien
menjar, car a casa tot s'aprofitava. Els crancs peluts, als quals
sotmetíem a vigilància constant en els seus caus fins que sortien
per assolellar-se, daven gust de marisc a l'arròs. Els pops, sempre
durs malgrat els atupéssim sense esma llançant-los contra les
roques, es guisaven amb ceba. Els peixos de roca, segons la mida i
l'espècie, o bé es fregien de segon amb un tumbet d'albergínies i
pebres vermells, o bé es bullien per fer brou. En canvi els crancs
sabaters, malgrat la seva abundància, no tenien molla, les reboses
eren llimoses, les llises de merdera devien tenir gust d'això, de
merda i les salpes eren de carn amarga. Només les matàvem per
mitigar l'avorriment. Fins i tot les pegellides, uns éssers
innocents i indefensos que viuen en el tombant de les ones,
aferrats a les roques, no es salvaven de la nostra malvestat. Les
arrabassàvem amb la punta d'un ganivet o d'un tornavís i la mare
ens les bullia. Quedaven com solets de cuiro, lleugerament
reblanits, als quals afegíem un raig de suc de llimona i un polsim
de pebre bo i ens fèiem la il·lusió que menjàvem cloïsses. A les
berenades tots exclamàvem, no gens convençuts: són bones les
pegellides, semblen cloïsses! Ben veïnat de ca nostra hi estiuejava
una família amb set o vuit fills, tots més grans que jo. Tots més
vius que jo. Tots més cruels que jo. Eren professionals de la
rapinya. Assassins de sòlida formació comercial. Segur que cap
d'ells no ha esdevingut ecologista. Pescaven anguiles en el torrent
de Son Real, que aleshores n'era ple. Els dies de més calor l'aigua
podia, embassada en un corrent immòbil voltat de canyet entre
pendents de matissar i pinassa. Les duien en coves de vímet, a les
anguiles. Fou un misteri saber com s'ho feien, fins que descobrírem
que feien esclatar bombes dins l'aigua. L'explosió les rebentava i
suraven sobre la molsa verda de l'estany. Aquells cistells plens de
serpents obscures, i de llim, i d'ulls, feien oi. En venien una
part i de l'altra en menjaven els set dies de la setmana, per dinar
i sopar, cuinades de totes les maneres imaginables. Aquells sí que
en sabien, de matar. Tenien vertadera vocació. Ens hi passàvem
hores, sota l'inclement bater de sol, en el tenassar, en el
salobrar o a la pineda, aguaitant les nostres víctimes innocents.
Disposàvem d'un instrumental adient, sovint construït de forma
rudimentària, però efectiva: fitores i gambaners, canyes i ginyes,
escopetes i arpons, fins i tot arcs i fletxes fetes amb barnilles
d'acer de paraigua. Quan ens cansàvem de la mar, o les ones del
temporal ens impedien pescallar, ens anàvem a la garriga, a caçar
papallones, o llagosts, o regiràvem les pedres per trobar-hi petits
escorpins i posar-los dins pots de vidre.
Fins que un dia descobrírem que érem uns aficionats. Els primers
turistes francesos que arribaven d'aquell nord civilitzat, venien
proveïts de canyes flexibles que llançaven robadores per pescar
llises. Llises! Ni els dies de més fam no ens havíem atrevit a
tastar-les. I el que encara ens semblava més cruel: agafaven els
eriçons. Sacs plens. Poals plens. Senalles plenes. Els xapaven i
se'n menjaven una minúscula porció. Ells sí que eren ànimes sense
escrúpols.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.