Ahir horabaixa hi va haver nervis per devers El Escorial. Els llogaters de la Moncloa havien dit als mitjans de comunicació que no permetrien que es fessin fotos del Botellón dins l'interior del temple. Se'n degué armar una de bona, perquè a les sis l'agència EFE comunicà als abonats que sí hi hauria imatges dels deu primers minuts de l'enllaç d'Alejandro Tarik i Ana. Aquesta inicial negativa a les fotos és la prova més clara de l'estat de levitació en què viu José María Aznar. Mai la dreta espanyola no havia fet aquesta grolleria. Sempre inflaven pit per exhibir pitrera i medalles davant la canallesca. El Botellón és avui portada de la premsa i ho serà molt més d'aquí a un dies, quan surtin les revistes de la felicitat. Però aquest cop entre estirades i pressions de darrera hora. Tanta supèrbia era desconeguda al sud dels Pirineus. Quan el 16 d'octubre de 1923 el cap del Terç estranger, tinent coronel Francisco Franco, àlies Paco Matamoros, es casà amb l'aguda senyoreta Carmen Polo Martínez Valdés, el temple d'Oviedo on es beneí la unió fou ancha es Castilla per a la premsa gràfica i escrita de l'època. Franquito acaparà portades i acabà de convertir-se en el mite de l'Espanya de charanga i pandereta, devota de militars, bisbes i toreros, que tretze anys després es posà a les seves ordres per capolar demòcrates de Gata a Finisterre i illes adjacents.
Però els gestors del Botellón han perdut reflexos i no han sabut alimentar com cal la mitologia cañí. Aquesta és el més clar senyal que Aznar es retira el 2004. I no hauria estat més intel·ligent deixar que entràs tothom al temple per llançar així el gendre Tarik Agag a la definiva fama política, tal com ho va comprendre Franco el 23?
