Encara no se coneix amb exactitud, però pareix que és bona la notícia, almanco no hi ha hagut desmentits, que informà que el Govern basc té pensat presentar un pla d'aprofundiment de l'autogovern d'Euskadi, a través de la reforma estatutària i dins el marc constitucional. És la millor notícia que podria oferir Ibarretxe. Per primera vegada en cinc anys l'Executiu de Vitòria fa una passa vertaderament rellevant i profunda. Segurament abans no era possible i ara sí. Però això no lleva protagonisme i decisió a Ibarretxe. Quan fa cinc anys, després de l'assassinat de Miguel Àngel Blanco, el nucli dur de la direcció del PNB, amb Arzalluz al capdavant, imposà la línia de trencament i d'acostament als nazis, els moderats callaren. En cinc anys res no s'ha oferit en positiu al país. Ara, Ibarretxe fa una passa que pot ser enormement important. Prèvia qüestió és saber què passarà dins del mateix PNB. Perquè no està clar que Ibarretxe, i els altres pragmàtics del nacionalisme basc, es puguin imposar. Fa cara que sí. Però no és segur. Significativament, només dos dies abans de publicar-se el pla d'Ibarretxe el portaveu del partit, Joseba Egibar, insistia en les seves delirants anàlisis, igual que ho feia el mateix dia el conseller de Justícia (aquest d'EA), Joseba Azkarraga. És conegut també que el president del PNB, Xabier Arzalluz, és partidari de la fugida cap a l'abisme abans d'acceptar la realitat. Així que, primer de tot, caldrà que el nacionalisme vagi adquirint un perfil únic més nítid. Però tenint en compte que el president de l'Executiu basc no és home (com sí ho són Egibar i sobretot Arzalluz) que parli només per sentir"se a si mateix, tot fa pensar que quan proposa un pla tan important sap perfectament el que fa, i que tant el poder econòmic de Neguri, com la important (en el País Basc) església nacionalista, així com d'altres sectors socials relacionats amb el PNB, opten per l'allunyament de la bogeria d'Estella. Possiblement encara se visquin episodis contradictoris que no permetin veure clarament cap on anirà la cosa, però hi ha raons per a l'esperança. La pròxima jubilació política del carismàtic Arzalluz durà com a conseqüència inevitable, més abans que després, el surar una nova generació de dirigents que (sota el lideratge d'Ibarretxe?) sàpiguen conjugar la fermesa ideològica nacionalista amb el realisme polític. Si fos així, la reforma de l'Estatut proposada pel lehendakari prendria força i seria ja el no retorn. Per entendre l'habilitat del pla basta veure com de descol·locat ha quedat el govern nacional, del PP. És una intel·ligent jugada que va en la direcció correcta, i única possible. La matisada i tangencial resposta del PSOE augura que si el PNB segueix en aquesta línia, les probabilitats d'èxit són altes. No ara, segurament no ara. Però sí amb un PP post"Aznar. A més Ibarretxe, que fa la cara que denota el cervell poderós i maquiavèl·lic que deu tenir, fa una passa que pot (només pot...) iniciar un camí que serà de tot, manco curt. És a dir, se dóna a si mateix aliment polític real, sense renunciar a l'espiritual, que és la ideologia amb el somni impossible de la independència, pels pròxims anys: el camí de la reforma estatutària seria llarg. Llarg i sota el seu lideratge exclusiu. És, o seria, el seu projecte. No del seu govern, perquè EA no hi participa. Ni tan sols del PNB, perquè encara està teòricament en mans d'Arzalluz i Egibar que reclamen que les assemblees debatin i votin la independència. És el projecte exclusiu del lehendakari. D'Ibarretxe. Cada mes, cada any, significaria l'enfortiment del president basc. A més, si se'n surt, serà l'única, absolutament l'única, possibilitat d'enganx a la normalitat per a tots els altres partits, organitzacions socials, econòmiques i culturals. És una jugada magnífica. Que, a més, situa els nazis arraconats per sempre més. I al PP contra l'espasa i la paret. Li lleva capacitat de demagògia. I estén un pont creïble cap al PSOE. Però sobretot el pla d'Ibarretxe permetria l'esperança de la normalitat que només pot ser l'equidistància entre la impossible independència i el deliri antiautonomista del PP. És a dir, un País Basc fàcticament confederat que tant permeti dir que implícitament és sobirà, com dir que explícitament no ho és. És l'únic punt de trobada possible.