Final del segle XIX, un poblet de Sicília. Amb motiu de la inauguració del Teatre de l'Òpera es programa Il birraio di Preston, per imposició capriciosa de l'autoritat. El poble viu convulsament els prolegòmens del gran dia. I, naturalment, hi ha veïns que aprofiten la mar de fons per sembrar més zitzània en el mal ambient d'aquella Sicília de després de la unificació italiana.

Els motius que duen el prefecte a imposar aquella òpera no són importants ara, en qualsevol cas són extralírics i responen a un rampell de romanticisme vers la seva esposa. El cas és que els adeptes a l'autoritat imposada pel govern central, els detractors, els anarquistes, els aficionats a l'òpera i fins els que no els importa gens ni mica l'obra, ni aquesta ni cap altra, tenen alguna cosa a dir respecte d'Il birraio di Preston.

El dia de la inauguració del Teatre de l'Òpera, el poble és una olla de pressió: ningú no es vol perdre l'espectacle, que és més en el pati de butaques que a dalt de l'escenari. Aviat es comencen a sentir crits i befes al·lusives al llibret de l'òpera, a la soprano, al tenor, al prefecte, al veïnat del costat...

Allò que havia de ser una magnífica inauguració del Teatre de l'Òpera acaba amb alguns morts i les flames deixen l'edifici just estrenat convertit en un munt de cendra i fum.

Agost de 2002, la ciutat siciliana de Taormina. A mitjan segon acte de la Cavalleria Rusticana, el tenor interromp el director perquè el tempo de l'execució orquestral és massa lent, cosa que el fa equivocar-se constantment. El director es posa a discutir amb el tenor. L'ambient s'encalenteix. Al principi el públic es manté expectant, però aviat se sent estafat per l'espectacle que ofereixen tenor i director, i comença a demanar els doblers; es posa de part del director. El tenor insulta el públic amb gests de cornuto. El públic insulta el tenor. Finalment, el director, de qualsevol manera i així com pot, dóna per acabada la representació.

La primera de les històries és l'argument de la novel·la, basada en fets reals, L'òpera de Vigàta de l'escriptor sicilià Andrea Camilleri. L'altra succeí dimecres de la setmana passada.

Tot això hi hem guanyat aquests anys. Ara no s'ha incendiat el teatre, tal volta perquè la violència fa altres camins. I els sicilians no necessiten esbravar-se incendiant teatres el dia de la seva inauguració. És admirable com la nostra espècie sobreviu a l'anarquia. Alguna cosa d'això ens volia dir Federico Fellini en fer la pel·lícula Prova di orchestra, en la qual una orquestra insurrecta esdevenia metàfora d'una Itàlia preberlusconiana. És allò que diu la meva padrina, no s'entén com no hi ha més desastres.