Final del segle XIX, un poblet de Sicília. Amb motiu de la
inauguració del Teatre de l'Òpera es programa Il birraio di
Preston, per imposició capriciosa de l'autoritat. El poble viu
convulsament els prolegòmens del gran dia. I, naturalment, hi ha
veïns que aprofiten la mar de fons per sembrar més zitzània en el
mal ambient d'aquella Sicília de després de la unificació
italiana.
Els motius que duen el prefecte a imposar aquella òpera no són
importants ara, en qualsevol cas són extralírics i responen a un
rampell de romanticisme vers la seva esposa. El cas és que els
adeptes a l'autoritat imposada pel govern central, els detractors,
els anarquistes, els aficionats a l'òpera i fins els que no els
importa gens ni mica l'obra, ni aquesta ni cap altra, tenen alguna
cosa a dir respecte d'Il birraio di Preston.
El dia de la inauguració del Teatre de l'Òpera, el poble és una
olla de pressió: ningú no es vol perdre l'espectacle, que és més en
el pati de butaques que a dalt de l'escenari. Aviat es comencen a
sentir crits i befes al·lusives al llibret de l'òpera, a la
soprano, al tenor, al prefecte, al veïnat del costat...
Allò que havia de ser una magnífica inauguració del Teatre de
l'Òpera acaba amb alguns morts i les flames deixen l'edifici just
estrenat convertit en un munt de cendra i fum.
Agost de 2002, la ciutat siciliana de Taormina. A mitjan segon
acte de la Cavalleria Rusticana, el tenor interromp el director
perquè el tempo de l'execució orquestral és massa lent, cosa que el
fa equivocar-se constantment. El director es posa a discutir amb el
tenor. L'ambient s'encalenteix. Al principi el públic es manté
expectant, però aviat se sent estafat per l'espectacle que
ofereixen tenor i director, i comença a demanar els doblers; es
posa de part del director. El tenor insulta el públic amb gests de
cornuto. El públic insulta el tenor. Finalment, el director, de
qualsevol manera i així com pot, dóna per acabada la
representació.
La primera de les històries és l'argument de la novel·la, basada
en fets reals, L'òpera de Vigàta de l'escriptor sicilià Andrea
Camilleri. L'altra succeí dimecres de la setmana passada.
Tot això hi hem guanyat aquests anys. Ara no s'ha incendiat el
teatre, tal volta perquè la violència fa altres camins. I els
sicilians no necessiten esbravar-se incendiant teatres el dia de la
seva inauguració. És admirable com la nostra espècie sobreviu a
l'anarquia. Alguna cosa d'això ens volia dir Federico Fellini en
fer la pel·lícula Prova di orchestra, en la qual una orquestra
insurrecta esdevenia metàfora d'una Itàlia preberlusconiana. És
allò que diu la meva padrina, no s'entén com no hi ha més
desastres.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.