Ferro pansit

Trossos negres de vida, com el betum, el duien a l'obligació d'haver d'oblidar. Soledat, molta soledat i un pensar en misèries i que tot li aniria malament, fins al punt d'aconseguir-ho, encara que hagués de blasfemar cent vegades, per autodestruir-se dins la gota de salfumant que ell generava sabent-se dolent i volent que el vessin bo. Però no ho era, certament no. No, perquè l'avarícia era l'única cosa que donava sentit a una carrera de despropòsits cap a l'abisme de la bogeria. El problema és que estava sonat i que ningú del poble no li ho deia i ell creia que amb les seves anava millor que ningú. I un que es pensa anar bé, difícilment torna enrere. No hi torna, evidentment, si no queda més remei, que aquest seria el seu cas. Va haver de reflexionar i va fer-ho tant que tenia por ara de reflexionar més, perquè les reflexions li produïen remordiments de consciència. La contradicció era que volia semblar bo, però era pesta. Tothom del poble ho sabia i, conseqüentment, li feien amples fins a deixar-lo sol o sol i amb les seves misèries. Com que pensar li produïa remordiments, va decidir actuar més sense escrúpols que mai, i ja no hi havia ni moral ni cap tipus d'ètica que valgués. De loco, n'estava més que un boc, i ara ja estava més desquiciat que un helicòpter perseguint un eixam d'abelles: amb tothom volia tenir tertúlia i tothom li fugia del davant més aviat que una gasela que veu un lleó. Amb res no sentia satisfacció i a ningú no donava les gràcies dels minvats èxits aconseguits perquè eren el resultat del joc brut a partir de l'avarícia, l'enveja i el voler mal a tota busca de palla viva. S'adonà de la necessitat de reflexió per molt de mal que li fes i, al principi, semblava tornar més loco que Van Gogh, però aguantà les envestides perquè li semblava que de tot el que passava en tenien la culpa els altres perquè no eren tan dolents com ell, que feia i desfeia posant mal allà on podia. Es diculpava dient que era un incomprès i que era dolent per culpa dels altres. L'argumentació no fou sòlida, no va valer quan, culpant un i altre, va comprovar com li feien els dos ulls de vellut. De qui era la culpa? Ell no volia acceptar que fos seva i tampoc no veia com estava de malament de la bolla. Va començar a tenir por de tot, a no dormir i a patir per qualsevol insignificança, fins que un dia es va desplaçar a un centre turístic, on no se li va ocórrer res més que fer d'exhibicionista davant les estrangeres. Els mostrava el membre varonil mentre els deia: «Cartago te da un vástago». Tot això escenificat un pic i un altre fins que el detenen i el porten a la policia municipal per comprovar la certesa que està més fuit que un conill dins la lloriguera. Ni l'interroguen. Criden una ambulància perquè el porti a Son Dureta i, allà, li fan un certificat d'ingrés a l'hospital psiquiàtric del Camí de Jesús. Aquí comença a adonar-se que la culpa pot ser seva, aquí pot xerrar amb l'un i amb l'altre perquè aquí ningú no sap que és dolent. Passa sols que l'avarícia n'hi fa tornar a alguns. Ell ho vol saber?