Eh, Joan, saps que a Madrid són més cultes que noltros? No fotis, quants de quilos tenen? Podria ser la perífrasi mallorquina d'un famós acudit sobre bascs, on només he canviat el nom de font i que allà els «quilos» els aixequen (bé, aquí també, però d'una altra manera, i no som Hisenda per dir-ho). Si feim befa del nostre tarannà, d'haver posat pel davant els barcos que l'honra, n'hi haurà disposats a dir-nos que conram l'autoodi. Però, autoodi o freda anàlisi, cada dia ens passa a la vora qualcú que ens mostra i demostra els quilos; mentre les xifres d'abandonament escolar pugen i les ràtios de població universitària ens equipara a llocs amb menys cultura de quilos. És igual, no volia tornar a aquest discurs sobre educació i cultura a les illes perquè no té cap novetat. Només volia exercitar l'autoconya després de veure com s'omplen planes de crítiques tan dures com absurdes. Per exemple, gents anomenades de bé comparen les nostres xifres hostaleres amb les de Turquia, sense aturar-se ni un moment a comparar números amb els turcs: qualitat de vida, llibertats, drets i deures... Però aquest discurs no els val, no volen anar a cercar quins són els sous del personal que serveix en els hotels tan plens, ni quines escoles tenen els seus fills, ni si a les presons hi ha gent tancada per delictes (delictes?) d'opinió, ni si la devaluació de la moneda "que els fa tan competitius pels europeus benestants" ha deixat les famílies amb el cul a l'aire i sense arribar a final de mes. Podríem anar a cercar xifres, però només volem saber-ne una. Curiós. Tant com els que s'omplen la boca de desbarrar contra les infraestructures i com de poc resisteixen una barrumbada, però no ens diuen que els civilitzats del nord també tenen l'aigua al coll quan plou de manera indisciplinada. Resulta que això no és autoodi, sinó rigorosa crítica als governants. Que santa Llúcia els conservi la vista.
Per a mi, que la vista no és el sentit que més plaer em dóna, assaborir un bon sopar, mentre em canten els pins i les ones i la mar m'envaeix el nas fins a conhortar-me la pituïtària, és una melangiosa delícia que identific amb aquesta terra. Melangiosa, sí, perquè, malgrat pugui semblar contradictori, aquesta illa encara viu d'esquena al mar i hi ha pocs llocs on sopar-hi a prop. Ara en tenim un altre i, a més, prop de la Palma que tant ha treballat per negar (i renegar) el caràcter marítim de la ciutat. A Illetes, sobre les marjades que tanquen la platja, hi ha un petit xiringuito obert només els vespres, on n'Asun, la que tants vespres ens ha fet de musa, de mare o de madrastra, ens torna al plaer madur del menjar, després d'haver-nos capbussat tants d'anys en la meravellosa bogeria del beure. No tanca el cercle que encetà a mitjan vuitanta "quan ens descobrí una altra manera d'anar a un restaurant en el seu Minim's del Jonquet", perquè és impossible que aquest sebel·lí, petit i bellugadís, consideri una estació com a definitiva. Però, mentre duri, disfrutau-la.
