Un nom i un llinatge mítics per als marroquins ha arribat a Ceuta com a cap de les forces armades: Juan Yagüe, fill de qui fou cap de les tropes marroquines que feren la guerra civil a les ordres de Franco. Yagüe pare va morir a principi dels anys cinquanta i no va poder viure el trencament de relacions entre Franco i el Marroc, que provocà l'esclat de la guerra de Sidi-Ifni de 1956 i acabà amb la Marxa Verda de 1975, quan el dictador ja agonitzava.
Però entre 1936 i 1939 Yagüe pare fou tot un «Cid» per als marroquins. Molts dels que després formarien l'Exèrcit de Mohamed V (progenitor de Hassan II) eren veterans de l'assalt a Badajoz l'estiu del 36, de l'atac a Madrid el novembre d'aquell mateix any i de la conquesta de Catalunya dos hiverns més tard. Els marroquins varen tenir un paper molt important en l'anihilament de la República, sobretot els primers i decisius mesos, quan Franco tenia pocs soldats espanyols formats a les seves ordres. Durant dècades, el franquisme intentà esborrar de la història el fet que haguessin estat marroquins els que dugueren el pes de primera línia en la destrucció de les organitzacions democràtiques espanyoles. Però al Marroc, que no saben ni han sabut mai el que és una democràcia, aquella «col·laboració» no s'ha oblidat. El seu Exèrcit actual, que és un poderosíssim poder fàctic que envolta el novell Mohamed VI, té molt present el «favor». Les cúpules dirigents marroquines encara se senten «creditores» d'Espanya. Es demanen, des de la seva òptica, per què Espanya els dóna ara l'esquena si ells posaren la carn de canó per «netejar» la Península de republicans, i feren possible que al capdavall el seu veí del nord sigui ara un regne «igual» que el seu. I no comprenen per què bona part del Marroc ha de viure en la misèria mentre l'ara opulenta Espanya neda dins l'euro. Per sobre dels conflictes de Ceuta, Melilla i Sàhara, aquesta és la clau de la divergència: cada cop més rics a un costat i pobres i altius a l'altre. Yagüe fill haurà de fer entendre a més d'un marroquí que els temps passen i que el desenvolupament és fruit de la suor dels pobles, no de les guerres d'extermini i del reclutament de soldats colonials per esborrar del mapa un govern legítim.
